Joan Peiró va nèixer a Badalona l’any 1887 i va morir a Paterna l’any 1942, afusellat pel règim franquista. Peiró va ser un de tants fills del poble treballador, que va haver de començar a treballar als vuit anys per sobreviure. Ho va fer en el sector del vidre, al que es dedicaria durant més de 30 anys. En els seus primers anys de militància obrera va contribuir a que l’organització obrera gremial i corporativista imperant en el sector vidrier s’anés decantant per formes d’organització més amples basades en la solidaritat de clase. 

D’aquesta manera aconseguí que els obrers vidrers de Badalona constituïssin un sindicat que donés cabuda a totes les categories professionals del sector (mestres, operaris, aprenents…) i que aquest s’adherís a la recentment creada Confederació Nacional del Treball, per donar recolçament i rebre la solidaritat de tota la classe obrera. El seu compromís el va portar a ser escollit entre els seus companys per ocupar càrrecs de responsabilitat com la secretaria general de la “Federación Española de Vidrieros y Cristaleros”, així com la direcció de la publicació obrera “El Vidrio”. Més tard, dirigiria també alters publicacions confederals com “La Colmena Obrera”, “Solidaridad Obrera” o “Catalunya”.

Des dels seus inicis com a militant obrer Joan Peiró es va interessar per les idees anarquistes i del sindicalisme revolucionari, les quals el van marcar profundament i l’empenyerien a tota una vida dedicada a la millora de les condicions de vida de la classe treballadora, amb l’objectiu final d’implantar una societat igualitària i lliure mitjançant la revolució social. No tingué la possibilitat d’aprendre a llegir fins els 22 anys, però això no l’impedí desenvolupar profundament les seves idees. 

Al llarg de tota la seva vida va escriure multitud d’escrits i varis llibres reflexionant sobre la lluita de classes i les estratègies i formes d’organització més a adients per l’anarcosindicalisme. Tot i que les seves opinions van ser molts cops polèmiques dins la C.N.T., el van portar a adquirir un gran prestigi dins la organització. L’exemple més paradigmàtic va ser la seva proposta de constituir Federacions d’Indústria dins l’anarcosindical, paral•lelament als sindicats constituïts sota el criteri de l’àmbit geogràfic. Aquesta proposta, rebutjada en el Congrés de la C.N.T. del 1919, va ser posteriorment aprobada en un altre congrés l’any 1931, i constitueix encara avui una de les formes bàsiques d’organització dins la C.N.T..

La dècada dels anys 20 va ser dura per Peiró i la seva familia, com per tants altres anarcosindicalistes, degut primer a la persecució orquestrada per la Patronal (mitjançant el pistolerisme) i després per las repressió dirigida a la C.N.T. per la dictadura de Primo de Rivera. Va patir dos atemptats fallits l’any 1920 i va ser empresonat varis cops: el 1920, el 1925, el 1927 i el 1928. Durant aquest perillós període, en que la C.N.T. va ser il•legalitzada per no acceptar els “Jurados Mixtos”, va ser secretari general de la Confederació dos cops, primer del 1922 al 1923 i més tard entre 1927 i el 1929. Peiró fou un ferm defensor de rebutjar la participació de la C.N.T. als “Jurados Mixtos” (òrgan fictici de “negociació” entre obrers, empresari i govern, on els obrers sempre es trobaven en minoria) i respecte aquest tema va fer servir la seva famosa frase: “Más vale honra sin sindicatos que sindicatos sin honra”.

Aquesta mateixa dècada, Peiró i la seva familia van anar a viure a Mataró, l’any 1922, on desenvoluparia la seva activitat cooperativista amb la constitució l’any 1925 de la cooperativa “Cristalleries de Mataró”, recentment desapareguda. Cristalleries de Mataró va ser un model d’autogestió obrera, essent la assemblea de la cooperativa, constituïda per tots els treballadors, la que fixava els horaris, salaris, nivells de producció, inversions,…etc. Fins a tal punt va ser un èxit la cooperativa que va superar en molts casos la competència patronal en la modernització de la maquinària, els nivells de producció i exportació i, com és obvi, les condicions de vida dels obrers. 

A més de servir pel sosteniment de totes les famílies dels treballadors de la cooperativa, Cristalleries de Mataró també contribuïa al sosteniment econòmic d’altres iniciatives vinculades a l’anarcosindicalisme. Aquest fou el cas de l’Escola Racionalista de Mataró, on va participar el pedagog i militant anarquista Joan Puig Elías, propagador del model de pedagogia racionalista i llibertària.

Amb l’arribada dels anys 30 i l’adveniment de la Segona República Espanyola, es materialitza un procés de divisió dins la C.N.T. on Joan Peiró pren partit activament. L’any 1931 signa el “Manifiesto de los Treinta”, escrit per 30 militants destacats de la C.N.T. En aquest escrit es defensa que la revolució social necessita un llarg procés de capacitació y conscienciació de la classe obrera, en contraposició a la postura de l’anomenat sector faísta de la C.N.T. que planteja la preparació d’una revolució social a curt o mig plaç (una posició que es materialitzaria en les insurreccions de Fígols (1932), Casas Viejas (1933), Astúries (1934), i la Revolució Social de 1936 a Catalunya, Aragó i part de Llevant). A més, el manifest criticava el que consideraven com a “postures vanguardistes” dins l’anarquisme, fent al•lusió indirectament a l’activitat de la F.A.I..

 El distanciament entre faístes i trentistes va arribar a tal punt que varis sindicats trentistes van ser expulsats de la C.N.T. o es van escindir voluntàriament. A aquests se’ls anomenaria “Sindicats d’Oposició” i tindrien una important implantació a localitats com València, Sabadell, Manresa o Huelva.  Aquest fou també el cas del sindicat de Mataró, al qual pertanyia Joan Peiró, que no va tornar a pertànyer a la Confederació fins el procés de reunificació del Congrès de Saragossa de la C.N.T., al maig de l’any 1936. Pel camí, el sector trentista es va anar disgregant amb la fundació d’Àngel Pestaña del “Partido Sindicalista” i la seva renúncia a la revolució social anarquista, o l’adhesió del sindicat de Sabadell a l’U.G.T..

Arribades la Guerra Civil Espanyola i la Revolució Social Llibertària a Catalunya, Joan Peiró s’integra als organismes de la revolució en un primer moment, essent vicepresident del Comité de Milícies Antifeixistes de Mataró per la C.N.T.. En aquest ambient revolucionari condemnarà públicament les represàlies i assassinats cap a membres de l’Esglèsia, burgesos i altres gents de dretes, considerant-los innecesaris i embrutidors per a la revolució. Un clar exemple fou la seva condemna de l’assassinat del rector de la Basílica de Santa María Josep Samsó, executat per la Columna Malatesta, integrada per milicians de la C.N.T.-F.A.I. del Maresme. Aquesta postura comportaria que un cop acabada la guerra moltes personalitats de dretes i del règim franquista intercedissin per a que es commutés la pena de mort a Joan Peiró.

Politicament es posicionà a favor de la participació de la C.N.T. als governs de la Generalitat i la República, on ell mateix acabaria exercint com a ministre d’Indústria des de novembre de 1936 fins el maig de 1937. Amb els fets de maig els comunistes s’imposarien com a força política hegemònica, amb l’arribada de Negrín a la presidència de la República i la sortida dels ministres de la C.N.T. del govern. A partir d’aquest moment torna a la cooperativa Cristalleries de Mataró fins que s’exilia a França davant la victòria feixista a la Guerra Civil.

A l’exili va col•laborar amb els organismes d’ajut als refugiats espanyols fins que el 1941, quan és detingut per tropes nazis i extraditat il•legalment a l’Estat Espanyol. Un cop a Espanya el traslladen a Madrid, on és interrogat i torturat. A l’abril va ser traslladat a València fins la seva execució el 24 de juliol de 1942, a Paterna. Durant el seu empresonament el règim franquista el va oferir la direcció del “Sindicato Vertical”, però Peiró ho va rebutjar, mantenint-se fidel als seus ideals tot i saber que això comportaria la seva mort. La declaració en favor seu de multitud de personalitats de dretes, des de clergues fins a falangistes, passant per burgesos, no van servir per evitar la seva execució.

El passat dilluns 18 de juny es va dur a terme el barri de Cerdanyola la manifestació que vàrem convocar des de la C.N.T. de Mataró en solidaritat amb la Vaga Indefinida dels miners. L’assistència fou d’unes 30 persones que, tot i no ser una multitud, vam fer una mobilització humil però molt digna. El nostre to va ser combatiu, revolucionari i solidari des del primer moment i fins al final. Fent una crida a la solidaritat obrera i a l’autoorganització de la classe treballadora per conquerir els seus drets i la seva llibertat.

Abans d’iniciar-se la manifestació vam romandre concentrats davant el local del Partit Popular, partit al qual pertany el nefast ministre d’indústria que nega la supervivència a milers de treballadors i multitud de pobles i comarques mineres. Al cap d’uns quants minuts de presència anarcosindicalista, la seu del P.P. va tancar. Es va fer lectura del nostre manifest, i alhora es va fer menció a l’acció repressiva que va tenir lloc el divendres anterior contra 6 companys (dos d’ells de la C.N.T. de Badalona) per la seva participació a la Vaga General del passat 29 de març.

La manifestació va recòrrer gran part del barri de Cerdanyola, davant la sorpresa i el recolçament dels veïns (fins i tot hi ha qui s’hi va unir). Es van fer parades a diferents places com la plaça de la Gatassa, plaça Illa Cristina o el Parc de Cerdanyola. En totes elles es van fer diverses lectures d’escrits en solidaritat amb els miners, fets pel sindicat de la C.N.T. de Gijón, el grup anarquista Grisú de la F.I.J.L. (també d’Astúries) i el propi sindicat de Mataró de la C.N.T. També es va parar davant la seu del P.S.C. per deixar clar que també els considerem còmplices i responsables de l’actual estat del sector miner a tot l’estat.

Agraïm a tothom que, sense ser del sindicat, va participar a la manifestació o va contribuir a fer-ne difusió, especialment als companys que van venir de fora de Mataró. Creiem que és important ser solidari i donar extensió al conflicte miner, que s’ha erigit com una exemple de combativitat i dignitat obrera. Es farà arribar als companys asturians informació i fotografies d’aquesta mobilització solidària, esperant contribuir a enfortir el seu ànim i animar-los a seguir lluitant pel seu futur i el dels seus pobles.

Des del S.O.V. de Mataró de la C.N.T. hem decidit solidaritzar-nos amb la lluita que estan portant endavant els treballadors de les conques mineres d’Astúries i de Lleó, que porten en Vaga Indefinida des del 28 de maig.

Els companys asturians estan sent, un cop més, un exemple de combativitat, sacrifici i consciència obrera. Ens identifiquem plenament amb com han plantejat el seu conflicte: declarant la vaga com a indefinida (fins que assoleixin les seves reivindicacions), traslladant el conflicte al carrer i a tot el sector de la mineria, sabotejant les comunicacions i atacant directament a les institucions responsables del conflicte: El Govern Espanyol i el Partit Popular.

Creiem necessari recolçar una lluita obrera exemplar, on milers de treballadors es juguen la seva feina i el futur de les seves famílies, pobles i comarques. Per aquesta raó, el 18 de juny a les 19:00 h., coincidint amb la convocatòria de Vaga General a les conques mineres d’Astúries, Lleó, Palencia i Aragó, la C.N.T. de Mataró ens manifestem pels carrers del Barri de Cerdanyola, començant davant la seu del Partit Popular. Amb això esperem contribuir a que el Govern Espanyol faci marxa enrera i alhora fer arribar als companys miners que, malgrat la llunyania, estem amb ells i la seva lluita.

Creiem que, davant les agressions de l’Estat i el Capital, no podem respondre només com a miners, mestres, personal sanitari, estudiants, aturats, transportistes, etc. La situació d’explotació i desigualtat que patim els treballadors i les treballadores és generalitzada i cal respondre de manera global com el que realment som, una classe social: la classe treballadora.

El Govern Espanyol ha decidit reduir dràsticament les subvencions a la mineria, fins a tal punt que compromet la continuitat immediata del sector. És a dir, o el Ministeri d’Indústria posa els diners que ha de posar o milers de treballadors aniran a l’atur en pocs mesos.

La Unió Europea va prorrogar les subvencions al sector fins al 2018, havent-se de reduir aquestes progressivament fins la seva desaparició i amb la perspectiva del tancament dels pous. El Govern ha ignorat aquesta “progressivitat” i ha reduït d’un any per l’altre un 60% les partides per la subvenció al sector miner en els Pressupostos General de l’Estat. D’aquesta manera es pretèn reduïr costos de la pitjor forma: condemnant a la misèria a famílies, pobles i comarques senceres.

És una incoherència que per una banda s’inverteixin milers de milions d’euros en infraestructures inútils (línies d’AVE sense viatgers, aeroports fantasma, autopistes que no porten enlloc…), que es destinin 100.000 milions d’euros a rescatar la banca, i que per l’altra banda es deixi morir la mineria de la que depenen com a mínim 200.000 persones a l’Estat Espanyol.

 Els miners asturians no són els responsables de que l’economia de la zona estigui basada en el carbó. Els treballadors, com els miners, en l’actual sistema de dominació ens veiem obligats a malvendre la nostra força de treball per sobreviure. Són els inversors privats els que han limitat l’economia asturiana al carbó. Ells s’han estat enriquint a costa dels miners, i ara, amb les butxaques plenes volen desentendre’s del seu futur. Tot això amb el consentiment, suport i complicitat de l’Estat Espanol i la Unió Europea.

Els miners  no són idiotes, i tenen ben sabut que el Govern no pretèn actuar amb responsabilitat i l’importa ben poc el futur dels treballadors. Per això estan decidits a aferrar-se a allò que els allunya de la misèria i de veure morir els seus pobles: el seu lloc de treball. També saben que aquesta banda de lladres només entenen un llenguatge: la vaga, el boicot i el sabotatge, i lluitaran fins les últimes conseqüències pel futur de le seves famílies i de la seva terra.

El proper dissabte 16 de juny al matí, els companys del Sindicat d’Oficis Varis de Mataró de la C.N.T.-A.I.T. plantarem una taula informativa al barri del Pla d’en Boet. Ho farem al voltant del mercat setmanal, concretament al carrer Serra i Moret (davant la Sala Clap).

A la taula podreu trobar informació diversa entorn al S.O.V. de Mataró, la nostra Secció de la Intervenció Social i sobre la C.N.T.-A.I.T. en general: com ens organitzem, on ens podeu trobar, quina és la nostra activitat, com podeu rebre el  nostre recolçament, quins són els nostres principis, qué perseguim…

Però volem fer alguna cosa més que això. Volem exposar quina es la nostra visió de la societat, així com de la difícil situació en que ens trobem els treballadors en aquests moments. Un cop més, farem una crida  a l’Autoorganització de la Classe Treballadora que, dia rere dia, és fa cada cop més necessària.

Fa algunes setmanes els representants de la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública de Mataró i el Maresme es van posar en contacte amb el nostre sindicat per exposar-nos el seu projecte i convidar-nos a participar. Tot i que l’assemblea del sindicat ja s’havia mostrat reticent a la participació en aquesta Coordinadora feia algun temps, en rebre la proposta de reunió amb els representants de la Coordinadora, l’assemblea, va creure que per respecte i agraïment a l’interès mostrat el nostre comitè rebria la seva visita, prendria nota de les seves propostes i explicacions; i les traslladaria a l’assemblea, perquè entre tots prenguéssim un acord: adherir-se o no adherir-se, participar o no participar, com participar?

Un cop rebuda la seva visita els membres del nostre comitè van informar del contingut de la mateixa a l’assemblea, és a dir, que van informar a la totalitat del afiliats al sindicat sobre les seves propostes i peticions de col·laboració i  l’assemblea al seu temps va posicionar-se al respecte i va enviar les valoracions a la Coordinadora.

La primera impressió que va tenir l’assemblea va ser que les reivindicacions de la Coordinadora no podien ser assumides pel nostre sindicat. Les principals reivindicacions consistien en

Considerem que la participació en aquest tipus de comissions mixtes no té res a veure amb la nostra tàctica: l’acció directa. Nosaltres proposem exigir solucions als nostres problemes directament a aquells que ens els causen, sense acceptar intermediaris, sense participar en els organismes que l’estat ens ofereix per distreure’ns, fent-nos creure que també compten amb nosaltres i que la nostra opinió serà tant vàlida com la de l’empresari, la del regidor, de l’alcalde, del director del Consorci Sanitari o la del banquer que ens vol deixar sense casa. La nostra força no és al despatxos de l’ajuntament sinó al carrer, als llocs de treball. La nostra eina és la vaga, el boicot i el sabotatge.

Vam tenir també la impressió que la aspiració de la Coordinadora es limita a la conservació de l’estat del benestar i dels serveis públics gestionats per l’estat. Des de la nostra òptica anarquista, antiestatista, no considerem que sigui coherent o desitjable contribuir a la defensa d’aquest estat del benestar. Creiem que la nostra lluita contra les retallades ha de centrar-se en la pèrdua de la qualitat del serveis, en la defensa del dret universal a la salut i sobretot en proposar alternatives que s’escapin de la gestió estatal: l‘autogestió de la sanitat per part dels seus treballadors i usuaris en el marc d’una societat comunista llibertaria. Així doncs, no volem demanar a l’estat que compleixi una funció que no ha tingut, no té ni tindrà mai. Es absurd esperar que l’estat esdevingui una font de justícia social pel poble treballador, quan la història en demostra clarament que qualsevol forma d’estat només ha tingut, té i tindrà per objectiu garantir els privilegis de la classe dominants.

Sobre l’estratègia de formar plataformes i fer pinya per atacar problemàtiques concretes de la societat, creiem que és una solució molt limitada que com a molt pot aspirar a posar pedaços a una societat que en realitat necessita un canvi radical i de profunditat. Nosaltres, com anarquistes, tenim una visió global dels problemes de la societat al considerar que la gran majoria de les injustícies es fonamenten en l’autoritat i la propietat. És per això que les solucions que proposem per les injustícies concretes són de caràcter radical i necessàriament han de fer referència a les seves causes més profundes.

Si intentem acordar mobilitzacions amb organitzacions que no comparteixen el nostre rebuig a tota forma de govern i de propietat, és evident que no podrem transmetre a la societat la nostra alternativa revolucionària, ja que ens haurem de limitar a acceptar un discurs absolutament moderat que no ataqui els veritables pilars de la injustícia. Intentar consensuar una reivindicació amb gent moderada, socialdemòcrata, estatista només beneficia als moderats, als socialdemòcrates i als defensors de l’estat ja que mai podrem, com anarquistes, dir que en realitat volem acabar amb tot el que ells defensen: el parlament, el govern, l’estat.

La participació en Plataformes pot servir per generar simpaties en el conjunt d’organitzacions polítiques, sindicals i socials de la ciutat que configuren un entramat de gent relativament contestatària. Però quina és la simpatia que volem despertar, la del poble treballador o la d’aquesta amalgama de grupuscles esquerranosos, tant sindicals com polítics, que ara es presenten com els nostres salvadors i els encoratjadors de la revolució, gairebé sense donar pistes sobre la seva ideologia? Aquests ens criden a la unitat, com si aquesta fos possible entre els projectes polítics i la classe explotada. Ens criden a fer plataformes per sobre de les ideologies, ens diuen que cal ajuntar-nos perquè ens uneixen moltes coses … mentida. Són estratègies perfectament planificades, que ja han estat utilitzades en innombrables ocasions i que degraden al moviment anarquista i sindical en general.

Aquesta opinió sobre les plataformes no només ens fa optar per no adherir-nos a la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública si no que també ens va fer rebutjar l’adhesió l’any 2010 a la Plataforma pel Repartiment del Treball i la Riquesa en la que a diferència de la Coordinadora, participen també partits polítics.

Per acabar, cal també comentar que el sindicat està obert a decidir en assemblea la participació o no en cada una de les mobilitzacions concretes que es plantegin i creiem que la nostra manera de participar en manifestacions per exemple seria convocar un bloc propi a la cua de la manifestació. D’aquesta manera no es podrà dir que no volem contribuir a la lluita contra cada injustícia que el govern i el capital ens serveixi a taula, però podrem participar amb la nostra idiosincràsia, sense renunciar a fer pública la nostra visió global revolucionària.

Durant la nostra darrera assemblea, des de la C.N.T. de Mataró vàrem decidir constituir oficialment la nostra Secció de Ram de la Intervenció Social. La secció pretèn ser l’eina que tinguem els treballadors de l’àmbit social per autoorganitzar-nos i lluitar pels nostres drets. 

Aquest nou òrgan del S.O.V. de la C.N.T.-A.I.T. de Mataró ha estat constituit per la voluntat i l’esforç de les companyes que ja treballem o hem treballat dins del sector. Nosaltres millor que ningú coneixem els problemes amb els que ens hem d’enfrontar diàriament als nostres llocs de treball: les dificultats pròpies del servei, la sobrecàrrega de feina, el desgast emocional, la precarietat laboral, els abusos patronals…etc. Per aquest motiu creiem que som nosaltres mateixes les que hi podem donar la millor resposta.

A més, tenim clar que hem d’organitzar-nos i actuar per nosaltres mateixes, sense delegar la nostra responsabilitat en comités d’empresa ni sindicats venuts a les subvencions. 

Per això optem pel model sindical de la C.N.T., per ser les protagonistes de la nostra lluita i tenir el recolçament de tota la Confederació.

Tot i que aquest projecte s’inicia amb l’humil esforç d’unes quantes companyes, aspirem a que la Secció de la Intervenció Social sigui el màxim referent sindical pels treballadors del sector social a la ciutat de Mataró. Volem ser un clar exemple de solidaritat obrera davant els atacs empresarials i estatals, alhora que constituir un espai de debat i autoformació en relació a la nostra feina i el servei que donem a les persones que atenem.

Continuem endavant per fer crèixer la secció i convoquem una Segona Assemblea de Treballadors de la Intervenció Social pel proper dissabte 26 de maig, a les 10:00 h. al local de la C.N.T. de Mataró. Us esperem a totes les companyes del sector a Mataró, i us recordem que és responsabilitat de totes nosaltres unir-nos per fer front als nostres problemes.

 També recordem que hi poden participar tot tipus de professionals (psicòlegs, educadors socials, monitors, treballadors socials, insertors laborals, pedagògs, animadors socioculturals…etc.). Només hi calen ganes i solidaritat!

El Sindicat d’Oficis Varis de Mataró de la C.N.T.-A.I.T. convoca pel proper dissabte 5 de maig una concentració-míting Per l’Autoorganització de la Classe Treballadora.

Els i les anarcosindicalistes creiem que ja és hora que tots els treballadors prenguem consciència que la situació de pèrdua continua de drets laborals i socials que venim patint sols pot canviar en profit nostre si reaccionem com a classe social. Per això tornarem a fer una crida a que totes les explotades assumim el compromís d’organitzar-nos  i actuar amb contundència contra aquells que ens escanyen i ens mantenen sotmesos.

És evident que els treballadors no podem esperar que la classe política faci absolutament res per millorar les nostres condicions de vida. Al llarg de tota la història les millores sustancials en drets socials i laborals han estat conseqüència directa de l’acció decidida dels de baix, del poble treballador.

Les classes dominants, temeroses de perdre els seus privilegis, s’han esforçat històricament en canalitzar la disconformitat i les protestes de la classe treballadora per tal de neutralitzar el seu potencial revolucionari. Les lluites laborals i veïnals dels anys 70 són un clar exemple de com s’han pervertit les organitzacions i associacions del poble, avui comprades i domesticades.

La legislació referent als sindicats (la “Ley Orgànica de Libertad Sindical”) va imposar a partir de la Transició un model sindical basat en la subvenció estatal i el delegacionisme. Un model que trasllada el sistema electoral a les empreses, on els “representants electes” dels treballadors (els comités d’empresa) són els únics agents “legítims” per a la negociació amb els empresaris i la presa d’acords dins del sindicat. L’acceptació d’aquest model per part de tots els sindicats, amb excepció de la C.N.T., va desplaçar les assemblees obreres en la presa de decisions i va portar a la situació actual.

Avui dia, els sindicats que van apostar pels comités d’empresa i les subvencions actuen com a gestoríes jurídiques (posant-he un advocat), com a venedors de serveis (amb cursos de formació laboral) i com a empreses (aplicant la lamentable precarietat laboral vigent al seu propi personal de neteja, administratiu…etc.). Amb aquest model han creat una relació clientelar dels afiliats respecte el sindicat, anul·lant la seva participació directa en els conflictes laborals i, en resum, desvirtuant profundament el sindicalisme.

La C.N.T., durant tot un segle, s’ha mantingut fidel al seu model sindical: l’Anarcosindicalisme. Nosaltres tenim molt clar que els sindicats són associacions formades per treballadors, no per “tècnics”, i que han de ser els propis treballadors els que portin endavant les seves lluites. Per aquest motiu cap treballador cobra un cèntim per fer tasques sindicals i ens neguem rotundament a rebre cap tipus de subvenció.

Al nostre sindicat funcionem de manera horitzontal, prenent les decisions entre tots en assamblea, i fent servir el federalisme per relacionar-nos amb els altres sindicats de la Confederació. Això es dona tant als sindicats d’oficis varis, com als sindicats de ram o les seccions sindicals de C.N.T. a les empreses.

Creiem que a les empreses les lluites obreres només es poden guanyar si hi ha un compromís ferm de bona part de la plantilla. Per això, enlloc de demanar el vot, ens esforcem a fer veure als nostres companys que tots tenim la responsabilitat d’organitzar-nos i lluitar per les nostres condicions de vida. Si tots prenem la determinació de ser solidaris i plantar cara quan sigui necessari l’empresa es trobarà amb un gran problema: una força obrera real.

La força de la C.N.T. no es troba als despatxos ni als jutjats. La força de l’anarcosindicalisme està a la protesta, al boicot, al sabotatge i, sobretot, a la vaga. Sabem que als empresaris pels que treballem no els importa gens el que sigui de les nostres vides. Només volen exprimir-nos i omplir-se les butxaques a costa del nostre treball i la nostra submisió. Amb aquesta gent no hi ha res a parlar ni negociar. Nosaltres apostem per la confrontació oberta amb el patró, fins assolir les nostres reivindicacions o perdre intentant-ho. Rebutgem el pactisme i la suposada “Pau Social” perquè sabem que no hi ha pau possible en una societat de classes, on la majoria vivim patint per satisfer la cobdícia d’uns pocs.

Avui dia veiem que la Patronal i els Governs imposen la seva voluntat i que la classe treballadora és incapaç d’articular una resposta que pugui posar fre a tant abús i tanta retallada. L’estrategia de deixar en mans dels altres els nostres drets i les nostres llibertats s’ha demostrat que és inútil. Cal que els treballadors tornem a apostar per implicar-nos directament en la resolució dels nostres problemes, organitzant-nos horitzontalment i lluitant. Això exigeix un cert esforç per part de tots nosaltres, però és l’única vía possible d’erigir una autèntica força obrera que estigui a l’alçada de les circumstàncies.

Aquest nou model sindical necessari per a l’autoorganització de la Classe Treballadora és l’Anarcosindicalisme, i l’encarna la organització obrera que ha arribat més lluny en tota la història del moviment obrer per aconseguir les aspiracions del poble treballador: la C.N.T.

El passat 29 de març els sindicats majoritaris U.G.T. y CC.OO. van convocar una aturada de 24 hores en resposta a l’agressiva Reforma Laboral recentment aprovada pel Govern Espanyol. A aquesta convocatòria ens vàrem veure arrastrats els treballadors que rebutjàvem la reforma i créiem que no podíem deixar de sortir al carrer i lluitar contra aquest brutal atac contra la classe treballadora. Tot i així, cal que reflexionem i siguem crítics amb els termes en que es va convocar l’aturada, l’estrategia sindical on s’ubica i la seva efectivitat com eina de lluita. Només des d’aquesta perspectiva es podrà valorar realment l’èxit o no de la vaga.

Aquesta suposada “Vaga General” és va plantejar des d’ U.G.T. i CC.OO. com una aturada de la producció de 24 hores que es duria a terme el 29 de març si abans el Govern Espanyol no accedia a negociar amb ells diferents aspectes de la Reforma Laboral. Aquests són els termes generals de la convocatòria, a la que es van sumar diferents organitzacions sindicals, inclosa la C.N.T., que no reclamaba la negociació sinó la derogació absoluta de la Reforma.

Cal que ens plantegem a quina estrategia sindical respon la convocatoria del 29-M. Com ja hem comentat els sindicats majoritaris posaven com a condició per desconvocar la vaga que el Govern s’assegués a negociar la Reforma amb ells. És a dir, la seva màxima aspiració era poder negociar i, potser, suavitzar alguns aspectes de la llei, renunciant de manera implícita a forçar la retirada d’aquesta llei antiobrera. A més, l’amenaça dels sindicats es limitava a fer una aturada de 24 hores, la qual cosa ja tenía assumida el Govern abans de fer el decret i era cosa coneguda per tothom (inclosos els convocants) que només amb això no faríem res. Llavors, quina intenció es perseguía amb una aturada inútil de 24 hores?

Doncs bàsicament un rentat d’imatge. U.G.T i CC.OO. han demostrat molts cops la seva submissió a la Patronal i al Govern, signant la darrera Reforma de les Pensions o multitud d’ERO’s vergonyosos. La seva imatge entre els treballadors no pot estar més tocada, i s’han vist forçats a convocar una suposada “Vaga General” per tal de justificar el seu paper com a representants legítims de la classe treballadora. Aquesta és l’estrategia sindical que ens ha dut a fer vaga, i tots els treballadors que l’hem secundada ens hem deixat arrossegar per aquest camí.

En quant a l’efectivitat de l’aturada de 24 hores com a eina de lluita creiem que es pot considerar com a nul·la o molt baixa. Podríem entendre una aturada en aquests termes en cas que una empresa amenacés als seus treballadors amb aplicar determinades mesures en contra seu, i aquests treballadors decidissin convocar l’aturada per fer una demostració de força per disuadir a l’empresa. Però quan el conflicte és amb tota la classe obrera i la mesura ja s’ha près creiem que cal una resposta molt més contundent. A més, aquesta jornada de lluita ha comportat un cost repressiu molt alt, amb multitud de companys i companyes detingudes o encausades amb càrrecs molt greus i multes previsiblement molt altes. Val la pena que els treballadors més combatius, que no són precisament de CC.OO. o U.G.T., hagin de patir aquesta repressió per a que els sindicats majoritaris semblin més combatius davant l’opinió pública? Nosaltres creiem que no.

 Qué hauria de ser una Vaga General?

Des de la C.N.T. entenem la Vaga General com l’eina més potent de la classe treballadora per imposar les seves reivindicacions i que, en últim terme, tingui un caràcter revolucionari, que qüestioni el sistema socio-econòmic establert i sigui el preludi de la revolució social que implanti el Comunisme Llibertari.

Per a nosaltres la Vaga General ha de ser un pols amb el poder empresarial i estatal, no pas una acció de protesta. Per aquesta raó, creiem que ha de ser de caràcter indefinit i ha de durar fins que la classe treballadora assoleixi els seus objectius o es vegi derrotada.

Sabem que plantejar una lluita en aquests termes no és gens fàcil, però també sabem que amb un bon fons de resistència (diners, aliments, medicaments, eines…etc.), un alt grau d’organització i un esperít de compromís i solidaritat, la força de la classe obrera és imparable. Amb tota seguretat patiriem una forta repressió i hauriem de racionar els recursos del fons de resistència, però ells també ho passarien malament. La pèrdua de milions d’euros en beneficis patronals i la creixent sensació de perdre el control de la societat per part de l’Estat són motius suficients per a que la situació sigui insostenible per als poders fàctics.

La Vaga General ha de ser la màxima expressió  de la lluita de classes i ha de servir per quelcom més que imposar unes determinades condicions de vida o de treball. La Vaga General ha der ser una experiència d’autogestió obrera de la societat, ha de tenir un contingut revolucionari. Ha de ser una vivència mitjançant la qual els i les treballadores ens poguem adonar que som el motor de la societat i que podem fer-la funcionar al marge de les classes dominants i els seus còmplices.

La C.N.T., com cada any, tindrà parada de llibres per la Diada de Sant Jordi. Això no hauria de ser noticia si no fós per l’actitut que ha mostrat l’Ajuntament de Mataró aquest any.

Fins a dos cops s’han apropat a l’administració membres del sindicat per tal d’obtenir el permís municipal corresponent, i tots dos cops se’ns ha respost negativament i amb evasives. L’única raó que se’ns va donar per justificar que no se’ns facilitava el permís va ser que: “Aquest any l’Ajuntament només autoritza la venda de llibres a llibreries, autors i editorials; tal com va acordar en una reunió amb els llibreters de la ciutat”.

Davant aquest fet, des de la C.N.T. vàrem publicar un escrit criticant l’autoritarisme de l’Ajuntament i explicant quin sentit té per nosaltres vendre llibres de temàtica social per Sant Jordi. D’altra banda, vàrem començar a treballar en la preparació d’actes de denúncia pública vers l’actitut prepotent del govern municipal, així com en la preparació de la nostra parada que, amb permís o sense, estaria al carrer com cada any.

La notícia que vàrem publicar, denunciant l’abús de poder i anunciant que donariem una resposta, va començar a correr per diverses vies i la C.N.T. va rebre la solidaritat de diferents col·lectius socials mataronins, als quals agraïm molt sincerament  el seu recolçament. Aquesta acció ha estat suficient per a que l’Ajuntament faci marxa enrera, davant la certesa que treuríem el conflicte al carrer i desemmascararíem públicament el caciquisme del govern municipal i la seva complicitat i submissió amb els agents empresarials de Mataró.

El passat divendres 20 d’abril l’Ajuntament es posava en contacte amb nosaltres per comunicar-nos que, per “una reinterpretació de la normativa”, es decidia donar-nos el permís corresponent a la parada de llibres. Després d’aquest canvi d’actitut només podem preguntar-nos: 

• Si la premissa és que només tindran permís llibreters, autors i editors: Quina reinterpretació pot fer possible que la C.N.T., com a sindicat anarquista que és, pugui posar parada? 
• Quina es la famosa normativa i on es troba publicada?
•  S’han fet reunions amb les llibreries? I si s’han fet: A quins acords han arribat? 
• S’ha autoritzat o negat el permís de vendre llibres a altres entitats socials de Mataró? En base a quins arguments?
• Si la C.N.T. no s’hagués mostrat combativa i decidida a lluitar pel seu dret a sortir al carrer: L’Ajuntament hauria “reinterpretat la normativa” i hagués donat el permís?

Per acabar, no ens queda més que declarar clarament que la C.N.T. no permetrà en cap cas que s’ataqui als seus drets a la llibertat d’expressió, informació, manifestació o acció sindical. Vinguin d’on vinguin aquests atacs la resposta serà contundent i no tancarem el conflicte fins que no es resolgui satisfactòriament pels nostres interessos com organització o els interessos dels nostres afiliats.

La C.N.T. té 101 anys d’història. Durant tots aquests anys els nostres militants han hagut de patir persecució, tortures, fam, esclavitut, exili i mort, per expressar i desenvolupar la nostra acció revolucionària, cap a un món nou d’autèntica justícia i llibertat. Els nostres pares, avis i besavis no han patit 40 anys de feixisme i repressió per a que ara vinguin quatre democristians aburgesats a retallar les nostres llibertats.

En definitiva: Qui es vulgui enfrontar amb la C.N.T. més val que s’ho pensi dos cops, perquè nosaltres no ens deixarem trepitjar.

Els treballadors del sector de la Intervenció Social afiliats a la C.N.T. de Mataró hem decidit convocar una assemblea oberta a tots els companys i companyes del sector a nivell de ciutat. Aquesta, es cel·lebrarà el proper dissabte 28 d’abril a les 12:00 h. al local del Sindicat d’Oficis Varis de Mataró, adherit a la C.N.T.-A.I.T. La reunió va dirigida a educadors socials, monitors, psicòlegs, treballadors socials, integradors socials, pedagogs o qualsevol altre treballador de l’àmbit social que treballi o resideixi a Mataró.

Amb això pretenem impulsar l’autoorganització dels professionals del nostre sector, per tal de defensar-nos mutuament davant qualsevol abús empresarial o institucional. Creiem necessari que ens dotem d’eines adients per tal de respondre a la precarietat habitual que venim patint (contractació temporal i fraudulenta, sobrecàrrega de feina, aplicació inadecuada de convenis, abusos durant les subrogacions…) i que s’ha agreujat amb les retallades imposades per les diferents administracions (tancament de serveis, reduccions de jornada, congelació salarial…). De fet, si som capaços de crear un grup de treballadors conscienciat, ben organitzat i combatiu, ens podem plantejar anar més enllà de l’autodefensa. Podem aspirar a millorar les nostres condicions laborals i aconseguir-ho.