Home // Uncategorized // El 5 de maig la C.N.T. de Mataró tornarà a sortir al carrer per promoure l’Autoorganització de la Classe Treballadora

El 5 de maig la C.N.T. de Mataró tornarà a sortir al carrer per promoure l’Autoorganització de la Classe Treballadora

El Sindicat d’Oficis Varis de Mataró de la C.N.T.-A.I.T. convoca pel proper dissabte 5 de maig una concentració-míting Per l’Autoorganització de la Classe Treballadora.

Els i les anarcosindicalistes creiem que ja és hora que tots els treballadors prenguem consciència que la situació de pèrdua continua de drets laborals i socials que venim patint sols pot canviar en profit nostre si reaccionem com a classe social. Per això tornarem a fer una crida a que totes les explotades assumim el compromís d’organitzar-nos  i actuar amb contundència contra aquells que ens escanyen i ens mantenen sotmesos.
És evident que els treballadors no podem esperar que la classe política faci absolutament res per millorar les nostres condicions de vida. Al llarg de tota la història les millores sustancials en drets socials i laborals han estat conseqüència directa de l’acció decidida dels de baix, del poble treballador.
Les classes dominants, temeroses de perdre els seus privilegis, s’han esforçat històricament en canalitzar la disconformitat i les protestes de la classe treballadora per tal de neutralitzar el seu potencial revolucionari. Les lluites laborals i veïnals dels anys 70 són un clar exemple de com s’han pervertit les organitzacions i associacions del poble, avui comprades i domesticades.
La legislació referent als sindicats (la “Ley Orgànica de Libertad Sindical”) va imposar a partir de la Transició un model sindical basat en la subvenció estatal i el delegacionisme. Un model que trasllada el sistema electoral a les empreses, on els “representants electes” dels treballadors (els comités d’empresa) són els únics agents “legítims” per a la negociació amb els empresaris i la presa d’acords dins del sindicat. L’acceptació d’aquest model per part de tots els sindicats, amb excepció de la C.N.T., va desplaçar les assemblees obreres en la presa de decisions i va portar a la situació actual.
Avui dia, els sindicats que van apostar pels comités d’empresa i les subvencions actuen com a gestoríes jurídiques (posant-he un advocat), com a venedors de serveis (amb cursos de formació laboral) i com a empreses (aplicant la lamentable precarietat laboral vigent al seu propi personal de neteja, administratiu…etc.). Amb aquest model han creat una relació clientelar dels afiliats respecte el sindicat, anul·lant la seva participació directa en els conflictes laborals i, en resum, desvirtuant profundament el sindicalisme.

Anarcosindicalisme: l’alternativa necessària al model sindical actual

La C.N.T., durant tot un segle, s’ha mantingut fidel al seu model sindical: l’Anarcosindicalisme. Nosaltres tenim molt clar que els sindicats són associacions formades per treballadors, no per “tècnics”, i que han de ser els propis treballadors els que portin endavant les seves lluites. Per aquest motiu cap treballador cobra un cèntim per fer tasques sindicals i ens neguem rotundament a rebre cap tipus de subvenció.
Al nostre sindicat funcionem de manera horitzontal, prenent les decisions entre tots en assamblea, i fent servir el federalisme per relacionar-nos amb els altres sindicats de la Confederació. Això es dona tant als sindicats d’oficis varis, com als sindicats de ram o les seccions sindicals de C.N.T. a les empreses.
Creiem que a les empreses les lluites obreres només es poden guanyar si hi ha un compromís ferm de bona part de la plantilla. Per això, enlloc de demanar el vot, ens esforcem a fer veure als nostres companys que tots tenim la responsabilitat d’organitzar-nos i lluitar per les nostres condicions de vida. Si tots prenem la determinació de ser solidaris i plantar cara quan sigui necessari l’empresa es trobarà amb un gran problema: una força obrera real.
La força de la C.N.T. no es troba als despatxos ni als jutjats. La força de l’anarcosindicalisme està a la protesta, al boicot, al sabotatge i, sobretot, a la vaga. Sabem que als empresaris pels que treballem no els importa gens el que sigui de les nostres vides. Només volen exprimir-nos i omplir-se les butxaques a costa del nostre treball i la nostra submisió. Amb aquesta gent no hi ha res a parlar ni negociar. Nosaltres apostem per la confrontació oberta amb el patró, fins assolir les nostres reivindicacions o perdre intentant-ho. Rebutgem el pactisme i la suposada “Pau Social” perquè sabem que no hi ha pau possible en una societat de classes, on la majoria vivim patint per satisfer la cobdícia d’uns pocs.
Avui dia veiem que la Patronal i els Governs imposen la seva voluntat i que la classe treballadora és incapaç d’articular una resposta que pugui posar fre a tant abús i tanta retallada. L’estrategia de deixar en mans dels altres els nostres drets i les nostres llibertats s’ha demostrat que és inútil. Cal que els treballadors tornem a apostar per implicar-nos directament en la resolució dels nostres problemes, organitzant-nos horitzontalment i lluitant. Això exigeix un cert esforç per part de tots nosaltres, però és l’única vía possible d’erigir una autèntica força obrera que estigui a l’alçada de les circumstàncies.
Aquest nou model sindical necessari per a l’autoorganització de la Classe Treballadora és l’Anarcosindicalisme, i l’encarna la organització obrera que ha arribat més lluny en tota la història del moviment obrer per aconseguir les aspiracions del poble treballador: la C.N.T.

Reflexions sobre l’aturada de 24 hores del 29 de març

El passat 29 de març els sindicats majoritaris U.G.T. y CC.OO. van convocar una aturada de 24 hores en resposta a l’agressiva Reforma Laboral recentment aprovada pel Govern Espanyol. A aquesta convocatòria ens vàrem veure arrastrats els treballadors que rebutjàvem la reforma i créiem que no podíem deixar de sortir al carrer i lluitar contra aquest brutal atac contra la classe treballadora. Tot i així, cal que reflexionem i siguem crítics amb els termes en que es va convocar l’aturada, l’estrategia sindical on s’ubica i la seva efectivitat com eina de lluita. Només des d’aquesta perspectiva es podrà valorar realment l’èxit o no de la vaga.

Aquesta suposada “Vaga General” és va plantejar des d’ U.G.T. i CC.OO. com una aturada de la producció de 24 hores que es duria a terme el 29 de març si abans el Govern Espanyol no accedia a negociar amb ells diferents aspectes de la Reforma Laboral. Aquests són els termes generals de la convocatòria, a la que es van sumar diferents organitzacions sindicals, inclosa la C.N.T., que no reclamaba la negociació sinó la derogació absoluta de la Reforma.

Cal que ens plantegem a quina estrategia sindical respon la convocatoria del 29-M. Com ja hem comentat els sindicats majoritaris posaven com a condició per desconvocar la vaga que el Govern s’assegués a negociar la Reforma amb ells. És a dir, la seva màxima aspiració era poder negociar i, potser, suavitzar alguns aspectes de la llei, renunciant de manera implícita a forçar la retirada d’aquesta llei antiobrera. A més, l’amenaça dels sindicats es limitava a fer una aturada de 24 hores, la qual cosa ja tenía assumida el Govern abans de fer el decret i era cosa coneguda per tothom (inclosos els convocants) que només amb això no faríem res. Llavors, quina intenció es perseguía amb una aturada inútil de 24 hores?

Doncs bàsicament un rentat d’imatge. U.G.T i CC.OO. han demostrat molts cops la seva submissió a la Patronal i al Govern, signant la darrera Reforma de les Pensions o multitud d’ERO’s vergonyosos. La seva imatge entre els treballadors no pot estar més tocada, i s’han vist forçats a convocar una suposada “Vaga General” per tal de justificar el seu paper com a representants legítims de la classe treballadora. Aquesta és l’estrategia sindical que ens ha dut a fer vaga, i tots els treballadors que l’hem secundada ens hem deixat arrossegar per aquest camí.

En quant a l’efectivitat de l’aturada de 24 hores com a eina de lluita creiem que es pot considerar com a nul·la o molt baixa. Podríem entendre una aturada en aquests termes en cas que una empresa amenacés als seus treballadors amb aplicar determinades mesures en contra seu, i aquests treballadors decidissin convocar l’aturada per fer una demostració de força per disuadir a l’empresa. Però quan el conflicte és amb tota la classe obrera i la mesura ja s’ha près creiem que cal una resposta molt més contundent. A més, aquesta jornada de lluita ha comportat un cost repressiu molt alt, amb multitud de companys i companyes detingudes o encausades amb càrrecs molt greus i multes previsiblement molt altes. Val la pena que els treballadors més combatius, que no són precisament de CC.OO. o U.G.T., hagin de patir aquesta repressió per a que els sindicats majoritaris semblin més combatius davant l’opinió pública? Nosaltres creiem que no.

 Qué hauria de ser una Vaga General?

Des de la C.N.T. entenem la Vaga General com l’eina més potent de la classe treballadora per imposar les seves reivindicacions i que, en últim terme, tingui un caràcter revolucionari, que qüestioni el sistema socio-econòmic establert i sigui el preludi de la revolució social que implanti el Comunisme Llibertari.

Per a nosaltres la Vaga General ha de ser un pols amb el poder empresarial i estatal, no pas una acció de protesta. Per aquesta raó, creiem que ha de ser de caràcter indefinit i ha de durar fins que la classe treballadora assoleixi els seus objectius o es vegi derrotada.

Sabem que plantejar una lluita en aquests termes no és gens fàcil, però també sabem que amb un bon fons de resistència (diners, aliments, medicaments, eines…etc.), un alt grau d’organització i un esperít de compromís i solidaritat, la força de la classe obrera és imparable. Amb tota seguretat patiriem una forta repressió i hauriem de racionar els recursos del fons de resistència, però ells també ho passarien malament. La pèrdua de milions d’euros en beneficis patronals i la creixent sensació de perdre el control de la societat per part de l’Estat són motius suficients per a que la situació sigui insostenible per als poders fàctics.

La Vaga General ha de ser la màxima expressió  de la lluita de classes i ha de servir per quelcom més que imposar unes determinades condicions de vida o de treball. La Vaga General ha der ser una experiència d’autogestió obrera de la societat, ha de tenir un contingut revolucionari. Ha de ser una vivència mitjançant la qual els i les treballadores ens poguem adonar que som el motor de la societat i que podem fer-la funcionar al marge de les classes dominants i els seus còmplices.

Posted in Uncategorized

Deixa un comentari