Home // 2012 // juliol

70è Aniversari del fusellament del company de la C.N.T. de Mataró Joan Peiró Belis

El proper 24 de juliol es cumpleixen 70 anys de la mort de Joan Peiró, company de la C.N.T. de Mataró durant les décades dels anys 20 i els anys 30. El company va ser un militant anarcosindicalista destacat a nivell de tota la Confederació, fent aportacions teòriques importants al pensament i les formes d’organització de l’anarcosindicalisme. 

A continuació podeu llegir un resum de la seva vida a nivell militant, que hem elaborat per contribuir al record del nostre company, que va sacrificar la seva vida en defensa dels seus ideals llibertaris. 

¿Qui va ser Joan Peiró Belis?

Joan Peiró va nèixer a Badalona l’any 1887 i va morir a Paterna l’any 1942, afusellat pel règim franquista. Peiró va ser un de tants fills del poble treballador, que va haver de començar a treballar als vuit anys per sobreviure. Ho va fer en el sector del vidre, al que es dedicaria durant més de 30 anys. En els seus primers anys de militància obrera va contribuir a que l’organització obrera gremial i corporativista imperant en el sector vidrier s’anés decantant per formes d’organització més amples basades en la solidaritat de clase. 

D’aquesta manera aconseguí que els obrers vidrers de Badalona constituïssin un sindicat que donés cabuda a totes les categories professionals del sector (mestres, operaris, aprenents…) i que aquest s’adherís a la recentment creada Confederació Nacional del Treball, per donar recolçament i rebre la solidaritat de tota la classe obrera. El seu compromís el va portar a ser escollit entre els seus companys per ocupar càrrecs de responsabilitat com la secretaria general de la “Federación Española de Vidrieros y Cristaleros”, així com la direcció de la publicació obrera “El Vidrio”. Més tard, dirigiria també alters publicacions confederals com “La Colmena Obrera”, “Solidaridad Obrera” o “Catalunya”.
Des dels seus inicis com a militant obrer Joan Peiró es va interessar per les idees anarquistes i del sindicalisme revolucionari, les quals el van marcar profundament i l’empenyerien a tota una vida dedicada a la millora de les condicions de vida de la classe treballadora, amb l’objectiu final d’implantar una societat igualitària i lliure mitjançant la revolució social. No tingué la possibilitat d’aprendre a llegir fins els 22 anys, però això no l’impedí desenvolupar profundament les seves idees. 
Al llarg de tota la seva vida va escriure multitud d’escrits i varis llibres reflexionant sobre la lluita de classes i les estratègies i formes d’organització més a adients per l’anarcosindicalisme. Tot i que les seves opinions van ser molts cops polèmiques dins la C.N.T., el van portar a adquirir un gran prestigi dins la organització. L’exemple més paradigmàtic va ser la seva proposta de constituir Federacions d’Indústria dins l’anarcosindical, paral•lelament als sindicats constituïts sota el criteri de l’àmbit geogràfic. Aquesta proposta, rebutjada en el Congrés de la C.N.T. del 1919, va ser posteriorment aprobada en un altre congrés l’any 1931, i constitueix encara avui una de les formes bàsiques d’organització dins la C.N.T..
La dècada dels anys 20 va ser dura per Peiró i la seva familia, com per tants altres anarcosindicalistes, degut primer a la persecució orquestrada per la Patronal (mitjançant el pistolerisme) i després per las repressió dirigida a la C.N.T. per la dictadura de Primo de Rivera. Va patir dos atemptats fallits l’any 1920 i va ser empresonat varis cops: el 1920, el 1925, el 1927 i el 1928. Durant aquest perillós període, en que la C.N.T. va ser il•legalitzada per no acceptar els “Jurados Mixtos”, va ser secretari general de la Confederació dos cops, primer del 1922 al 1923 i més tard entre 1927 i el 1929. Peiró fou un ferm defensor de rebutjar la participació de la C.N.T. als “Jurados Mixtos” (òrgan fictici de “negociació” entre obrers, empresari i govern, on els obrers sempre es trobaven en minoria) i respecte aquest tema va fer servir la seva famosa frase: “Más vale honra sin sindicatos que sindicatos sin honra”.
Aquesta mateixa dècada, Peiró i la seva familia van anar a viure a Mataró, l’any 1922, on desenvoluparia la seva activitat cooperativista amb la constitució l’any 1925 de la cooperativa “Cristalleries de Mataró”, recentment desapareguda. Cristalleries de Mataró va ser un model d’autogestió obrera, essent la assemblea de la cooperativa, constituïda per tots els treballadors, la que fixava els horaris, salaris, nivells de producció, inversions,…etc. Fins a tal punt va ser un èxit la cooperativa que va superar en molts casos la competència patronal en la modernització de la maquinària, els nivells de producció i exportació i, com és obvi, les condicions de vida dels obrers. 
A més de servir pel sosteniment de totes les famílies dels treballadors de la cooperativa, Cristalleries de Mataró també contribuïa al sosteniment econòmic d’altres iniciatives vinculades a l’anarcosindicalisme. Aquest fou el cas de l’Escola Racionalista de Mataró, on va participar el pedagog i militant anarquista Joan Puig Elías, propagador del model de pedagogia racionalista i llibertària.
Amb l’arribada dels anys 30 i l’adveniment de la Segona República Espanyola, es materialitza un procés de divisió dins la C.N.T. on Joan Peiró pren partit activament. L’any 1931 signa el “Manifiesto de los Treinta”, escrit per 30 militants destacats de la C.N.T. En aquest escrit es defensa que la revolució social necessita un llarg procés de capacitació y conscienciació de la classe obrera, en contraposició a la postura de l’anomenat sector faísta de la C.N.T. que planteja la preparació d’una revolució social a curt o mig plaç (una posició que es materialitzaria en les insurreccions de Fígols (1932), Casas Viejas (1933), Astúries (1934), i la Revolució Social de 1936 a Catalunya, Aragó i part de Llevant). A més, el manifest criticava el que consideraven com a “postures vanguardistes” dins l’anarquisme, fent al•lusió indirectament a l’activitat de la F.A.I..
 El distanciament entre faístes i trentistes va arribar a tal punt que varis sindicats trentistes van ser expulsats de la C.N.T. o es van escindir voluntàriament. A aquests se’ls anomenaria “Sindicats d’Oposició” i tindrien una important implantació a localitats com València, Sabadell, Manresa o Huelva.  Aquest fou també el cas del sindicat de Mataró, al qual pertanyia Joan Peiró, que no va tornar a pertànyer a la Confederació fins el procés de reunificació del Congrès de Saragossa de la C.N.T., al maig de l’any 1936. Pel camí, el sector trentista es va anar disgregant amb la fundació d’Àngel Pestaña del “Partido Sindicalista” i la seva renúncia a la revolució social anarquista, o l’adhesió del sindicat de Sabadell a l’U.G.T..
Arribades la Guerra Civil Espanyola i la Revolució Social Llibertària a Catalunya, Joan Peiró s’integra als organismes de la revolució en un primer moment, essent vicepresident del Comité de Milícies Antifeixistes de Mataró per la C.N.T.. En aquest ambient revolucionari condemnarà públicament les represàlies i assassinats cap a membres de l’Esglèsia, burgesos i altres gents de dretes, considerant-los innecesaris i embrutidors per a la revolució. Un clar exemple fou la seva condemna de l’assassinat del rector de la Basílica de Santa María Josep Samsó, executat per la Columna Malatesta, integrada per milicians de la C.N.T.-F.A.I. del Maresme. Aquesta postura comportaria que un cop acabada la guerra moltes personalitats de dretes i del règim franquista intercedissin per a que es commutés la pena de mort a Joan Peiró.
Politicament es posicionà a favor de la participació de la C.N.T. als governs de la Generalitat i la República, on ell mateix acabaria exercint com a ministre d’Indústria des de novembre de 1936 fins el maig de 1937. Amb els fets de maig els comunistes s’imposarien com a força política hegemònica, amb l’arribada de Negrín a la presidència de la República i la sortida dels ministres de la C.N.T. del govern. A partir d’aquest moment torna a la cooperativa Cristalleries de Mataró fins que s’exilia a França davant la victòria feixista a la Guerra Civil.
A l’exili va col•laborar amb els organismes d’ajut als refugiats espanyols fins que el 1941, quan és detingut per tropes nazis i extraditat il•legalment a l’Estat Espanyol. Un cop a Espanya el traslladen a Madrid, on és interrogat i torturat. A l’abril va ser traslladat a València fins la seva execució el 24 de juliol de 1942, a Paterna. Durant el seu empresonament el règim franquista el va oferir la direcció del “Sindicato Vertical”, però Peiró ho va rebutjar, mantenint-se fidel als seus ideals tot i saber que això comportaria la seva mort. La declaració en favor seu de multitud de personalitats de dretes, des de clergues fins a falangistes, passant per burgesos, no van servir per evitar la seva execució.
Figueres