Home // 2012

Fi del conflicte amb la Sociedad de Prevención FREMAP

El passat dimecres 28 de novembre el S.O.V. de Mataró de la C.N.T.-A.I.T. ens vàrem concentrar davant un dels centres assistencials que el FREMAP té a la nostra ciutat, en resposta a la crida a la solidaritat del S.O.V. de Lleó. 
La raó del conflicte es dona un cop una treballadora del FREMAP es reincorpora al seu lloc de treball després d’una excedència per cuidar d’un fill. Uns dies després la companya rep la comunicació de l’empresa segons la qual s’ha de traslladar a un centre de treball a 400 km. de distància. Acollint-se a la darrera Reforma Laboral el FREMAP ha aprofitat per forçar la treballadora a deixar la feina, sabent perfectament de la seva recent maternitat. Aquesta acció de l’empresa posa de manifest l’actitut antiobrera i gens humana d’una empresa que encara té les penques de vanagloriar-se de la seva política vers la conciliació de la vida familiar i laboral.
 Els companys de Lleó van demanar solidaritat a la resta de la C.N.T. i nosaltres hem estat un dels varis sindicats que han actuat contra el FREMAP i en defensa del dret a tenir fills i cuidar-ne’n que hauríem de tenir tots els treballadors.
Concentració dels companys de la CNT a Lleó per la readmissió de la companya acomiadada
El dia 29 es va realitzar l’acte de conciliació i l’empresa va oferir una indemnització de 40 dies per any treballat, exactament el doble del que oferia en un principi. Tot i que el S.O.V. de Lleó lluitava per la readmissió la treballadora va decidir acceptar la oferta ja que la via judicial es veia molt complicada i la negativa del FREMAP a readmetrala semblava ser ferma.
Ens alegrem de saber que la treballadora ha quedat satisfeta amb la resolució del conflicte. Però sobretot ens alegrem d’haver comprovat que es posible fer front a la reforma laboral i que en nosaltres recau la capacitat i la responsabilitat de fer valer els nostres drets.

AHIR, AVUI I SEMPRE: ¡¡SOLIDARITAT OBRERA!!

14-N a Mataró. Convocatòria pública.

Aquest sindicat us proposa participar en un seguit d’accions propagandístiques que realitzarem aprofitant ja jornada de vaga del dimecres 14.

7:30 – Trobada al local del sindicat (C/ Nou de Caputxines, 10).

8:00 – Estació de Renfe.

12:30 – Plaça Santa Anna.

Les accions consistiran en lectura del manifest que l’assemblea del sindicat ha fet públic en motiu d’aquesta nova convocatòria de “vaga general”, despregament de pancartes i repartiment de material de propaganda a favor de l’autoorganització permanent de la classe treballadora i en defensa de la vaga general de caracter indefinit com a única eina de lluita capaç d’imposar les exigències obreres a la casta estatal i capitalista.

MANIFEST

La Vaga tradicionalment ha estat considerada com l’última eina de la classe treballadora, la més eficaç i, alhora, i per això, la més dura; tant per a la patronal com per als treballadors. Es tractava de l’última eina perquè suposava la paralització de la producció, perquè més enllà d’això no es disposava de cap altra força. Ja que, com a classe productora, la producció és la nostra exclusivitat, això la converteix en la major de les nostres forces. Es tractava de l’última eina perquè abans d’ella s’havien posat en pràctica una altra sèrie d’eines; que, a més, de pressionar a l’empresari, també servien per conscienciar a tots els treballadors. D’aquesta forma quan es feia una crida a la Vaga, aquest era eficaç perquè ho feien els propis treballadors després d’un treball d’agitació.

No obstant això, hem vist com en l’actualitat el concepte està totalment distorsionat. La Vaga ja no és l’última eina de lluita, és un mètode de protesta. Per a nosaltres, aquesta qüestió és molt important, una eina de lluita és un mitjà per aconseguir alguna cosa, un mètode de protesta és un mitjà per dir alguna cosa. Aquest és, des del nostre punt de vista, un dels principals factors que ha contribuït a desprestigiar de forma progressiva la Vaga. Perquè s’han fet en va, s’han utilitzat de forma discrecional. D’altra banda, no es fa un treball previ, les vagues es convoquen sense tenir en compte la situació del conflicte, és a dir, sense una anàlisi estratègica prèvia, i, sobretot, sense comptar amb l’opinió dels treballadors.

A més, en els últims anys, podríem parlar de dècades, les vagues han passat a ser en la pràctica una espècie de “referèndum democràtic”. És a dir, vist que les Vagues deixen de ser mètodes de lluita per ser mètodes de protesta, l’èxit de les mateixes es mesura exclusivament pel percentatge de persones que les secunda, això és el que les converteix exclusivament en un èxit o en un fracàs. No obstant això, l’èxit de les Vagues s’ha de mesurar per la seva capacitat de fer mal a l’empresari, de minar la seva capacitat de producció fins al punt de que li sigui impossible continuar fent front a aquesta Vaga.

Aquesta teoria guanya força quan comprovem que totes les “vagues generals” han estat convocades, com a màxim, per a un només dia. Aquesta és una qüestió fonamental; si el que es vol parar és la producció, un sol dia no és suficient. Aquest és el motiu pel qual les Vagues es convocaven de forma indefinida, i només acabaven quan cedia una de les parts en conflicte.

D’altra banda, cal destacar, el paper jugat pels partits polítics. Si hem d’una Vaga és una lluita dels treballadors, si hem dels partits polítics, per pròpia essència, tenen com a exclusiu àmbit de desenvolupament el Parlament, quin és el motiu que els porta a recolzar, o fins i tot incitar, als treballadors a realitzar una vaga? Perquè si entenien que la Vaga és un mètode de lluita eficaç, per força haurien de deixar el mètode parlamentari. Però si, com creiem, segueixen confiant en el mètode parlamentari, per força entendran la vaga com un mètode de pressió electoral. La Vaga deixa així de ser un mètode de lluita per ser, una altra vegada, un mètode de protesta.

Per a nosaltres no és casualitat que des de l'”esquerra política” es recolzin aquestes “vagues”, perquè el que es pretén és el seu desprestigi. En l’actualitat la vaga, com a mètode de protesta, està on l’esquerra ha volgut portar-les: al camp on no tenen cap viabilitat com a mètode exclusiu de lluita, on només tenen cabuda com a mètode de pressió al Parlament. Això per a nosaltres és la materialització d’una estratègia començada anys enrere que troba un dels seus principals detonants en la signatura dels Pactes de la Moncloa. El PCE, la UJCE i la resta de forces polítiques de l’esquerra, parlamentària o extraparlamentaria, que recolzen les vagues, pretenen minar el seu sentit de lluita per traslladar-la, exclusivament, a l’àmbit de la protesta. Entenen aquests mètodes com a mitjans de suport a la seva activitat, anul·len la seva capacitat de reproduir-se per ells mateixos. Coarten l’acció directa per desenvolupar-la en l’àmbit de l’acció intervinguda o política. Aquest és un exemple del paper jugat pels partits polítics com a desmovilitzadors de la classe treballadora.

Amb tot això, sembla que el panorama és tan desolador i tan hipòcrita que podíem posicionar-nos en contra de la vaga i fer una crida als treballadors a no secundar-la, doncs es tracta d’un simple paripé. Per a nosaltres seria una anàlisi bastant simplista el limitar-nos a criticar els sindicats de representació.

Creiem que encara hi ha eines d’Organització que són vàlides, creiem que la principal causa de que les retallades i la reforma laboral hagin tirat endavant és la passivitat de la gent. Per a nosaltres no es tracta només de criticar als sindicats de representació, es tracta, sobretot, de treure’ls les seves quotes de poder, destruir-les i fomentar formes d’organització horitzontal, i para això no n’hi ha prou amb queixar-se en la barra del bar.

Assemblea del Sindicat d’Oficis Varis de Mataró
12 de novembre del 2012

Concentració de la C.N.T. davant Domino’s Pizza en solidaritat amb els companys de l’A.S.F. (Secció australiana de l’ A.I.T.)

Aquest dissabte 15 de setembre a les 20:00 els sindicats de la C.N.T. de Mataró i Premià de Mar ens vàrem concentrar davant del Domino’s Pizza del carrer de Sant Antoni de Mataró. Aquest acte de protesta respòn a la crida de solidaritat feta desde l’A.S.F., secció australiana de l’Associació Internacional de Treballadors, a la qual també pertany la C.N.T..

Els companys de l’A.S.F. (Anarcho-Syndicalist Federation) mantenen un conflicte amb Domino’s Pizza y han convocat una Jornada Internacional de Lluita contra aquesta empresa explotadora. Aquesta multinacional, que s’enorgulleix de guanyar 2.500 milions de dòlars cada any, té la poca vergonya de pretendre rebaixar un 19% del salari als seus repartidors a Austràlia. El seu cinisme es posa de manifest veient la imatge de marca que pretenen donar amb afirmacions com: “Una marca que prioriza a las personas”, “Una marca que exige integridad”.La seva integritat i la seva sensibilitat per les persones queden ben clares quan s’atreveixen a rebaixar un 19% uns sous ja de per si baixos.

Però si creuen que poden atacar els treballadors impunement estan molt equivocats. Els companys de l’A.S.F. i la resta de l’A.I.T. amb nosaltres inclosos, lluitarem contra la reducció salarial i mostrarem públicament la veritable cara de Domino’s Pizza. Esperem a més que aquesta mostra de solidaritat obrera serveixi com a exemple i estímul als treballadors de les pizzeries d’aquí, que pateixen també la precarietat laboral, els baixos salaris, motos en males condicions…etc. Esperem que aquesta acció serveixi també per fer veure a la classe treballadora que cal estar organitzats i ser solidaris. Només d’aquesta manera es pot respondre amb contundència als constants atacs dels governs, la patronal i els mercats.

Ànims desde Mataró als companys de l’A.S.F.-A.I.T.!!

La solidaritat obrera i l’anarcosindicalisme traspassen fronteres!!

70è Aniversari del fusellament del company de la C.N.T. de Mataró Joan Peiró Belis

El proper 24 de juliol es cumpleixen 70 anys de la mort de Joan Peiró, company de la C.N.T. de Mataró durant les décades dels anys 20 i els anys 30. El company va ser un militant anarcosindicalista destacat a nivell de tota la Confederació, fent aportacions teòriques importants al pensament i les formes d’organització de l’anarcosindicalisme. 

A continuació podeu llegir un resum de la seva vida a nivell militant, que hem elaborat per contribuir al record del nostre company, que va sacrificar la seva vida en defensa dels seus ideals llibertaris. 

¿Qui va ser Joan Peiró Belis?

Joan Peiró va nèixer a Badalona l’any 1887 i va morir a Paterna l’any 1942, afusellat pel règim franquista. Peiró va ser un de tants fills del poble treballador, que va haver de començar a treballar als vuit anys per sobreviure. Ho va fer en el sector del vidre, al que es dedicaria durant més de 30 anys. En els seus primers anys de militància obrera va contribuir a que l’organització obrera gremial i corporativista imperant en el sector vidrier s’anés decantant per formes d’organització més amples basades en la solidaritat de clase. 

D’aquesta manera aconseguí que els obrers vidrers de Badalona constituïssin un sindicat que donés cabuda a totes les categories professionals del sector (mestres, operaris, aprenents…) i que aquest s’adherís a la recentment creada Confederació Nacional del Treball, per donar recolçament i rebre la solidaritat de tota la classe obrera. El seu compromís el va portar a ser escollit entre els seus companys per ocupar càrrecs de responsabilitat com la secretaria general de la “Federación Española de Vidrieros y Cristaleros”, així com la direcció de la publicació obrera “El Vidrio”. Més tard, dirigiria també alters publicacions confederals com “La Colmena Obrera”, “Solidaridad Obrera” o “Catalunya”.
Des dels seus inicis com a militant obrer Joan Peiró es va interessar per les idees anarquistes i del sindicalisme revolucionari, les quals el van marcar profundament i l’empenyerien a tota una vida dedicada a la millora de les condicions de vida de la classe treballadora, amb l’objectiu final d’implantar una societat igualitària i lliure mitjançant la revolució social. No tingué la possibilitat d’aprendre a llegir fins els 22 anys, però això no l’impedí desenvolupar profundament les seves idees. 
Al llarg de tota la seva vida va escriure multitud d’escrits i varis llibres reflexionant sobre la lluita de classes i les estratègies i formes d’organització més a adients per l’anarcosindicalisme. Tot i que les seves opinions van ser molts cops polèmiques dins la C.N.T., el van portar a adquirir un gran prestigi dins la organització. L’exemple més paradigmàtic va ser la seva proposta de constituir Federacions d’Indústria dins l’anarcosindical, paral•lelament als sindicats constituïts sota el criteri de l’àmbit geogràfic. Aquesta proposta, rebutjada en el Congrés de la C.N.T. del 1919, va ser posteriorment aprobada en un altre congrés l’any 1931, i constitueix encara avui una de les formes bàsiques d’organització dins la C.N.T..
La dècada dels anys 20 va ser dura per Peiró i la seva familia, com per tants altres anarcosindicalistes, degut primer a la persecució orquestrada per la Patronal (mitjançant el pistolerisme) i després per las repressió dirigida a la C.N.T. per la dictadura de Primo de Rivera. Va patir dos atemptats fallits l’any 1920 i va ser empresonat varis cops: el 1920, el 1925, el 1927 i el 1928. Durant aquest perillós període, en que la C.N.T. va ser il•legalitzada per no acceptar els “Jurados Mixtos”, va ser secretari general de la Confederació dos cops, primer del 1922 al 1923 i més tard entre 1927 i el 1929. Peiró fou un ferm defensor de rebutjar la participació de la C.N.T. als “Jurados Mixtos” (òrgan fictici de “negociació” entre obrers, empresari i govern, on els obrers sempre es trobaven en minoria) i respecte aquest tema va fer servir la seva famosa frase: “Más vale honra sin sindicatos que sindicatos sin honra”.
Aquesta mateixa dècada, Peiró i la seva familia van anar a viure a Mataró, l’any 1922, on desenvoluparia la seva activitat cooperativista amb la constitució l’any 1925 de la cooperativa “Cristalleries de Mataró”, recentment desapareguda. Cristalleries de Mataró va ser un model d’autogestió obrera, essent la assemblea de la cooperativa, constituïda per tots els treballadors, la que fixava els horaris, salaris, nivells de producció, inversions,…etc. Fins a tal punt va ser un èxit la cooperativa que va superar en molts casos la competència patronal en la modernització de la maquinària, els nivells de producció i exportació i, com és obvi, les condicions de vida dels obrers. 
A més de servir pel sosteniment de totes les famílies dels treballadors de la cooperativa, Cristalleries de Mataró també contribuïa al sosteniment econòmic d’altres iniciatives vinculades a l’anarcosindicalisme. Aquest fou el cas de l’Escola Racionalista de Mataró, on va participar el pedagog i militant anarquista Joan Puig Elías, propagador del model de pedagogia racionalista i llibertària.
Amb l’arribada dels anys 30 i l’adveniment de la Segona República Espanyola, es materialitza un procés de divisió dins la C.N.T. on Joan Peiró pren partit activament. L’any 1931 signa el “Manifiesto de los Treinta”, escrit per 30 militants destacats de la C.N.T. En aquest escrit es defensa que la revolució social necessita un llarg procés de capacitació y conscienciació de la classe obrera, en contraposició a la postura de l’anomenat sector faísta de la C.N.T. que planteja la preparació d’una revolució social a curt o mig plaç (una posició que es materialitzaria en les insurreccions de Fígols (1932), Casas Viejas (1933), Astúries (1934), i la Revolució Social de 1936 a Catalunya, Aragó i part de Llevant). A més, el manifest criticava el que consideraven com a “postures vanguardistes” dins l’anarquisme, fent al•lusió indirectament a l’activitat de la F.A.I..
 El distanciament entre faístes i trentistes va arribar a tal punt que varis sindicats trentistes van ser expulsats de la C.N.T. o es van escindir voluntàriament. A aquests se’ls anomenaria “Sindicats d’Oposició” i tindrien una important implantació a localitats com València, Sabadell, Manresa o Huelva.  Aquest fou també el cas del sindicat de Mataró, al qual pertanyia Joan Peiró, que no va tornar a pertànyer a la Confederació fins el procés de reunificació del Congrès de Saragossa de la C.N.T., al maig de l’any 1936. Pel camí, el sector trentista es va anar disgregant amb la fundació d’Àngel Pestaña del “Partido Sindicalista” i la seva renúncia a la revolució social anarquista, o l’adhesió del sindicat de Sabadell a l’U.G.T..
Arribades la Guerra Civil Espanyola i la Revolució Social Llibertària a Catalunya, Joan Peiró s’integra als organismes de la revolució en un primer moment, essent vicepresident del Comité de Milícies Antifeixistes de Mataró per la C.N.T.. En aquest ambient revolucionari condemnarà públicament les represàlies i assassinats cap a membres de l’Esglèsia, burgesos i altres gents de dretes, considerant-los innecesaris i embrutidors per a la revolució. Un clar exemple fou la seva condemna de l’assassinat del rector de la Basílica de Santa María Josep Samsó, executat per la Columna Malatesta, integrada per milicians de la C.N.T.-F.A.I. del Maresme. Aquesta postura comportaria que un cop acabada la guerra moltes personalitats de dretes i del règim franquista intercedissin per a que es commutés la pena de mort a Joan Peiró.
Politicament es posicionà a favor de la participació de la C.N.T. als governs de la Generalitat i la República, on ell mateix acabaria exercint com a ministre d’Indústria des de novembre de 1936 fins el maig de 1937. Amb els fets de maig els comunistes s’imposarien com a força política hegemònica, amb l’arribada de Negrín a la presidència de la República i la sortida dels ministres de la C.N.T. del govern. A partir d’aquest moment torna a la cooperativa Cristalleries de Mataró fins que s’exilia a França davant la victòria feixista a la Guerra Civil.
A l’exili va col•laborar amb els organismes d’ajut als refugiats espanyols fins que el 1941, quan és detingut per tropes nazis i extraditat il•legalment a l’Estat Espanyol. Un cop a Espanya el traslladen a Madrid, on és interrogat i torturat. A l’abril va ser traslladat a València fins la seva execució el 24 de juliol de 1942, a Paterna. Durant el seu empresonament el règim franquista el va oferir la direcció del “Sindicato Vertical”, però Peiró ho va rebutjar, mantenint-se fidel als seus ideals tot i saber que això comportaria la seva mort. La declaració en favor seu de multitud de personalitats de dretes, des de clergues fins a falangistes, passant per burgesos, no van servir per evitar la seva execució.

Crònica de la manifestació en solidaritat amb els miners del 18 de juny

El passat dilluns 18 de juny es va dur a terme el barri de Cerdanyola la manifestació que vàrem convocar des de la C.N.T. de Mataró en solidaritat amb la Vaga Indefinida dels miners. L’assistència fou d’unes 30 persones que, tot i no ser una multitud, vam fer una mobilització humil però molt digna. El nostre to va ser combatiu, revolucionari i solidari des del primer moment i fins al final. Fent una crida a la solidaritat obrera i a l’autoorganització de la classe treballadora per conquerir els seus drets i la seva llibertat.

Abans d’iniciar-se la manifestació vam romandre concentrats davant el local del Partit Popular, partit al qual pertany el nefast ministre d’indústria que nega la supervivència a milers de treballadors i multitud de pobles i comarques mineres. Al cap d’uns quants minuts de presència anarcosindicalista, la seu del P.P. va tancar. Es va fer lectura del nostre manifest, i alhora es va fer menció a l’acció repressiva que va tenir lloc el divendres anterior contra 6 companys (dos d’ells de la C.N.T. de Badalona) per la seva participació a la Vaga General del passat 29 de març.
La manifestació va recòrrer gran part del barri de Cerdanyola, davant la sorpresa i el recolçament dels veïns (fins i tot hi ha qui s’hi va unir). Es van fer parades a diferents places com la plaça de la Gatassa, plaça Illa Cristina o el Parc de Cerdanyola. En totes elles es van fer diverses lectures d’escrits en solidaritat amb els miners, fets pel sindicat de la C.N.T. de Gijón, el grup anarquista Grisú de la F.I.J.L. (també d’Astúries) i el propi sindicat de Mataró de la C.N.T. També es va parar davant la seu del P.S.C. per deixar clar que també els considerem còmplices i responsables de l’actual estat del sector miner a tot l’estat.
Agraïm a tothom que, sense ser del sindicat, va participar a la manifestació o va contribuir a fer-ne difusió, especialment als companys que van venir de fora de Mataró. Creiem que és important ser solidari i donar extensió al conflicte miner, que s’ha erigit com una exemple de combativitat i dignitat obrera. Es farà arribar als companys asturians informació i fotografies d’aquesta mobilització solidària, esperant contribuir a enfortir el seu ànim i animar-los a seguir lluitant pel seu futur i el dels seus pobles.

Manifestació de la CNT de Mataró el 18 de juny a les 19:00 h. en solidaritat amb la Vaga Indefinida dels miners d’Astúries i Lleó

Des del S.O.V. de Mataró de la C.N.T. hem decidit solidaritzar-nos amb la lluita que estan portant endavant els treballadors de les conques mineres d’Astúries i de Lleó, que porten en Vaga Indefinida des del 28 de maig.


Els companys asturians estan sent, un cop més, un exemple de combativitat, sacrifici i consciència obrera. Ens identifiquem plenament amb com han plantejat el seu conflicte: declarant la vaga com a indefinida (fins que assoleixin les seves reivindicacions), traslladant el conflicte al carrer i a tot el sector de la mineria, sabotejant les comunicacions i atacant directament a les institucions responsables del conflicte: El Govern Espanyol i el Partit Popular.
Creiem necessari recolçar una lluita obrera exemplar, on milers de treballadors es juguen la seva feina i el futur de les seves famílies, pobles i comarques. Per aquesta raó, el 18 de juny a les 19:00 h., coincidint amb la convocatòria de Vaga General a les conques mineres d’Astúries, Lleó, Palencia i Aragó, la C.N.T. de Mataró ens manifestem pels carrers del Barri de Cerdanyola, començant davant la seu del Partit Popular. Amb això esperem contribuir a que el Govern Espanyol faci marxa enrera i alhora fer arribar als companys miners que, malgrat la llunyania, estem amb ells i la seva lluita.

Creiem que, davant les agressions de l’Estat i el Capital, no podem respondre només com a miners, mestres, personal sanitari, estudiants, aturats, transportistes, etc. La situació d’explotació i desigualtat que patim els treballadors i les treballadores és generalitzada i cal respondre de manera global com el que realment som, una classe social: la classe treballadora.

El Conflicte dels miners: ¿Per qué  aquesta Vaga Indefinida?

El Govern Espanyol ha decidit reduir dràsticament les subvencions a la mineria, fins a tal punt que compromet la continuitat immediata del sector. És a dir, o el Ministeri d’Indústria posa els diners que ha de posar o milers de treballadors aniran a l’atur en pocs mesos.

La Unió Europea va prorrogar les subvencions al sector fins al 2018, havent-se de reduir aquestes progressivament fins la seva desaparició i amb la perspectiva del tancament dels pous. El Govern ha ignorat aquesta “progressivitat” i ha reduït d’un any per l’altre un 60% les partides per la subvenció al sector miner en els Pressupostos General de l’Estat. D’aquesta manera es pretèn reduïr costos de la pitjor forma: condemnant a la misèria a famílies, pobles i comarques senceres.

És una incoherència que per una banda s’inverteixin milers de milions d’euros en infraestructures inútils (línies d’AVE sense viatgers, aeroports fantasma, autopistes que no porten enlloc…), que es destinin 100.000 milions d’euros a rescatar la banca, i que per l’altra banda es deixi morir la mineria de la que depenen com a mínim 200.000 persones a l’Estat Espanyol.

 Els miners asturians no són els responsables de que l’economia de la zona estigui basada en el carbó. Els treballadors, com els miners, en l’actual sistema de dominació ens veiem obligats a malvendre la nostra força de treball per sobreviure. Són els inversors privats els que han limitat l’economia asturiana al carbó. Ells s’han estat enriquint a costa dels miners, i ara, amb les butxaques plenes volen desentendre’s del seu futur. Tot això amb el consentiment, suport i complicitat de l’Estat Espanol i la Unió Europea.

Els miners  no són idiotes, i tenen ben sabut que el Govern no pretèn actuar amb responsabilitat i l’importa ben poc el futur dels treballadors. Per això estan decidits a aferrar-se a allò que els allunya de la misèria i de veure morir els seus pobles: el seu lloc de treball. També saben que aquesta banda de lladres només entenen un llenguatge: la vaga, el boicot i el sabotatge, i lluitaran fins les últimes conseqüències pel futur de le seves famílies i de la seva terra.

Taula Informativa de la C.N.T. de Mataró al barri del Pla d’en Boet

El proper dissabte 16 de juny al matí, els companys del Sindicat d’Oficis Varis de Mataró de la C.N.T.-A.I.T. plantarem una taula informativa al barri del Pla d’en Boet. Ho farem al voltant del mercat setmanal, concretament al carrer Serra i Moret (davant la Sala Clap).
A la taula podreu trobar informació diversa entorn al S.O.V. de Mataró, la nostra Secció de la Intervenció Social i sobre la C.N.T.-A.I.T. en general: com ens organitzem, on ens podeu trobar, quina és la nostra activitat, com podeu rebre el  nostre recolçament, quins són els nostres principis, qué perseguim…
Però volem fer alguna cosa més que això. Volem exposar quina es la nostra visió de la societat, així com de la difícil situació en que ens trobem els treballadors en aquests moments. Un cop més, farem una crida  a l’Autoorganització de la Classe Treballadora que, dia rere dia, és fa cada cop més necessària.

¡¡Dissabte tornem als carrers!! ¡¡Us hi esperem!!

Perquè diem no a la Coordinadora?

Antecedents

Fa algunes setmanes els representants de la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública de Mataró i el Maresme es van posar en contacte amb el nostre sindicat per exposar-nos el seu projecte i convidar-nos a participar. Tot i que l’assemblea del sindicat ja s’havia mostrat reticent a la participació en aquesta Coordinadora feia algun temps, en rebre la proposta de reunió amb els representants de la Coordinadora, l’assemblea, va creure que per respecte i agraïment a l’interès mostrat el nostre comitè rebria la seva visita, prendria nota de les seves propostes i explicacions; i les traslladaria a l’assemblea, perquè entre tots prenguéssim un acord: adherir-se o no adherir-se, participar o no participar, com participar?


Un cop rebuda la seva visita els membres del nostre comitè van informar del contingut de la mateixa a l’assemblea, és a dir, que van informar a la totalitat del afiliats al sindicat sobre les seves propostes i peticions de col·laboració i  l’assemblea al seu temps va posicionar-se al respecte i va enviar les valoracions a la Coordinadora.

La nostra percepció de la Coordinadora

La primera impressió que va tenir l’assemblea va ser que les reivindicacions de la Coordinadora no podien ser assumides pel nostre sindicat. Les principals reivindicacions consistien en
  • la creació d’una comissió mixta  en la que participarien l’ajuntament, la coordinadora, els partits polítics l’administració dels serveis sanitari, a l’estil de la comissió mixta en la que s’ha vist immersa la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.
  •  la gestió del Consorci Sanitari del Maresme amb la participació de l’empresa, els professionals i els usuaris.
Considerem que la participació en aquest tipus de comissions mixtes no té res a veure amb la nostra tàctica: l’acció directa. Nosaltres proposem exigir solucions als nostres problemes directament a aquells que ens els causen, sense acceptar intermediaris, sense participar en els organismes que l’estat ens ofereix per distreure’ns, fent-nos creure que també compten amb nosaltres i que la nostra opinió serà tant vàlida com la de l’empresari, la del regidor, de l’alcalde, del director del Consorci Sanitari o la del banquer que ens vol deixar sense casa. La nostra força no és al despatxos de l’ajuntament sinó al carrer, als llocs de treball. La nostra eina és la vaga, el boicot i el sabotatge.

Vam tenir també la impressió que la aspiració de la Coordinadora es limita a la conservació de l’estat del benestar i dels serveis públics gestionats per l’estat. Des de la nostra òptica anarquista, antiestatista, no considerem que sigui coherent o desitjable contribuir a la defensa d’aquest estat del benestar. Creiem que la nostra lluita contra les retallades ha de centrar-se en la pèrdua de la qualitat del serveis, en la defensa del dret universal a la salut i sobretot en proposar alternatives que s’escapin de la gestió estatal: l‘autogestió de la sanitat per part dels seus treballadors i usuaris en el marc d’una societat comunista llibertaria. Així doncs, no volem demanar a l’estat que compleixi una funció que no ha tingut, no té ni tindrà mai. Es absurd esperar que l’estat esdevingui una font de justícia social pel poble treballador, quan la història en demostra clarament que qualsevol forma d’estat només ha tingut, té i tindrà per objectiu garantir els privilegis de la classe dominants.

Sobre les plataformes

Sobre l’estratègia de formar plataformes i fer pinya per atacar problemàtiques concretes de la societat, creiem que és una solució molt limitada que com a molt pot aspirar a posar pedaços a una societat que en realitat necessita un canvi radical i de profunditat. Nosaltres, com anarquistes, tenim una visió global dels problemes de la societat al considerar que la gran majoria de les injustícies es fonamenten en l’autoritat i la propietat. És per això que les solucions que proposem per les injustícies concretes són de caràcter radical i necessàriament han de fer referència a les seves causes més profundes.

Si intentem acordar mobilitzacions amb organitzacions que no comparteixen el nostre rebuig a tota forma de govern i de propietat, és evident que no podrem transmetre a la societat la nostra alternativa revolucionària, ja que ens haurem de limitar a acceptar un discurs absolutament moderat que no ataqui els veritables pilars de la injustícia. Intentar consensuar una reivindicació amb gent moderada, socialdemòcrata, estatista només beneficia als moderats, als socialdemòcrates i als defensors de l’estat ja que mai podrem, com anarquistes, dir que en realitat volem acabar amb tot el que ells defensen: el parlament, el govern, l’estat.

La participació en Plataformes pot servir per generar simpaties en el conjunt d’organitzacions polítiques, sindicals i socials de la ciutat que configuren un entramat de gent relativament contestatària. Però quina és la simpatia que volem despertar, la del poble treballador o la d’aquesta amalgama de grupuscles esquerranosos, tant sindicals com polítics, que ara es presenten com els nostres salvadors i els encoratjadors de la revolució, gairebé sense donar pistes sobre la seva ideologia? Aquests ens criden a la unitat, com si aquesta fos possible entre els projectes polítics i la classe explotada. Ens criden a fer plataformes per sobre de les ideologies, ens diuen que cal ajuntar-nos perquè ens uneixen moltes coses … mentida. Són estratègies perfectament planificades, que ja han estat utilitzades en innombrables ocasions i que degraden al moviment anarquista i sindical en general.

“Tanto vale pa un barrío como pa un fregao”

Aquesta opinió sobre les plataformes no només ens fa optar per no adherir-nos a la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública si no que també ens va fer rebutjar l’adhesió l’any 2010 a la Plataforma pel Repartiment del Treball i la Riquesa en la que a diferència de la Coordinadora, participen també partits polítics.

 “Juntos pero no revueltos”

Per acabar, cal també comentar que el sindicat està obert a decidir en assemblea la participació o no en cada una de les mobilitzacions concretes que es plantegin i creiem que la nostra manera de participar en manifestacions per exemple seria convocar un bloc propi a la cua de la manifestació. D’aquesta manera no es podrà dir que no volem contribuir a la lluita contra cada injustícia que el govern i el capital ens serveixi a taula, però podrem participar amb la nostra idiosincràsia, sense renunciar a fer pública la nostra visió global revolucionària.

L’Assemblea del Sindicat
Mataró, Maig del 2012

Es constitueix la Secció d’Intervenció Social de la C.N.T.-A.I.T. de Mataró

Durant la nostra darrera assemblea, des de la C.N.T. de Mataró vàrem decidir constituir oficialment la nostra Secció de Ram de la Intervenció Social. La secció pretèn ser l’eina que tinguem els treballadors de l’àmbit social per autoorganitzar-nos i lluitar pels nostres drets. 
Aquest nou òrgan del S.O.V. de la C.N.T.-A.I.T. de Mataró ha estat constituit per la voluntat i l’esforç de les companyes que ja treballem o hem treballat dins del sector. Nosaltres millor que ningú coneixem els problemes amb els que ens hem d’enfrontar diàriament als nostres llocs de treball: les dificultats pròpies del servei, la sobrecàrrega de feina, el desgast emocional, la precarietat laboral, els abusos patronals…etc. Per aquest motiu creiem que som nosaltres mateixes les que hi podem donar la millor resposta.
A més, tenim clar que hem d’organitzar-nos i actuar per nosaltres mateixes, sense delegar la nostra responsabilitat en comités d’empresa ni sindicats venuts a les subvencions. 
Per això optem pel model sindical de la C.N.T., per ser les protagonistes de la nostra lluita i tenir el recolçament de tota la Confederació.
Tot i que aquest projecte s’inicia amb l’humil esforç d’unes quantes companyes, aspirem a que la Secció de la Intervenció Social sigui el màxim referent sindical pels treballadors del sector social a la ciutat de Mataró. Volem ser un clar exemple de solidaritat obrera davant els atacs empresarials i estatals, alhora que constituir un espai de debat i autoformació en relació a la nostra feina i el servei que donem a les persones que atenem.
Continuem endavant per fer crèixer la secció i convoquem una Segona Assemblea de Treballadors de la Intervenció Social pel proper dissabte 26 de maig, a les 10:00 h. al local de la C.N.T. de Mataró. Us esperem a totes les companyes del sector a Mataró, i us recordem que és responsabilitat de totes nosaltres unir-nos per fer front als nostres problemes.
 També recordem que hi poden participar tot tipus de professionals (psicòlegs, educadors socials, monitors, treballadors socials, insertors laborals, pedagògs, animadors socioculturals…etc.). Només hi calen ganes i solidaritat!

Lluitar contra l’estat és lluitar contra la repressió


El Sindicat d’Oficis Varis de Mataró de la CNT vol fer públic el seu sincer recolzament a totes les víctimes de l’onada de repressió que va començar amb la vaga del 29 de març.

La repressió no és un fenomen nou. La persecució sistemàtica i planificada per part de les autoritats de tots aquells que per dignitat decideixen enfrontar-se als poders que els sotmeten és tant antiga com l’existència de la primera forma d’estat.
En el context del moviment obrer, en el que com a sindicat posem especial atenció, la repressió ha sigut sempre una amenaça per els i les treballadores que durant la història han ofert generosament el seu esforç la lluita per un ideal de justícia: una societat sense classes; sense rics i sense pobres. Només per posar un exemple, i per la proximitat en el calendari, podríem mencionar els “Màrtirs de Chicago”, els sis anarquistes que van ser executats en ser acusats injustament de provocar aldarulls violents en una vaga per la jornada de 8 hores que va començar a Chicago el 1r de maig del 1886.
Durant tots aquests anys de “Pau Social” en els que la mobilització obrera ha sigut pràcticament testimonial la “ciutadania” ha tingut la falsa sensació de viure en una societat en la que els drets fonamentals d’expressió i manifestació estaven absolutament garantits. Però questa falsa il·lusió ha començat a esvair-se a mesura que la situació de les classes populars s’ha anat agreujant de forma espantosa des de l’inici d’aquesta darrera crisi financera, econòmica i social.
Potser a molts i moltes sorprendrà que la policia i els seus responsables actuïn amb tanta contundència i creuran que és tracta d’un simple abús de poder que sobrepassa els límits acceptables des del punt de vista de la normalitat democràtica. En realitat és tracta d’una reacció totalment previsible en el marc d’una societat basada en l’autoritat estatal.
Amb l’ensinistrament ideològic de la població mitjançant el sistema educatiu i la propaganda, les classes dominants, els capitalistes, han aconseguit construir una societat de ciutadans consumistes i obedients que han acceptat amb total submissió les condicions de vida que l’estat del benestar els ha ofert per por a noves revolucions proletàries. La submissió ha sigut tal, que amplis sectors de la classe treballadora s’han considerat “classe mitja” en perdre qualsevol tipus de consciencia de la seva condició d’explotats. En aquest context la repressió policial no ha sigut necessària a gran escala ja que la repressió subliminal ha sigut suficient per que la gran majoria del poble es reprimís a ell mateix de manera voluntària.
Ara, quan la propaganda i el bombardeig ideològic als que el sistema ens sotmet diàriament comença a ser insuficient, ara que molts comencen a sentir la necessitar d’enfrontar-se amb els causants de la seva misèria, l’estat ha de recórrer a la seva arma principal: la violència organitzada monopolitzada, al terror sistematitzat, a la coacció, a la intimidació, a la repressió.
Ara és el moment, com anarquistes, de reafirmar-nos en el nostre rebuig a l’estat. Sempre hem cregut que l’estat en qualsevol de les seves formes no és, no ha sigut, ni serà una institució que garanteixi la justícia social. Per a nosaltres l’estat ha sigut, és i serà sempre l’instrument que les classes privilegiades utilitzen per perpetuar els seus privilegis utilitzant la violència i la coacció de forma reglamentada per la llei, ja sigui divina, del monarca o del parlament.
Així doncs, enviem des d’aquí la nostra solidaritat i suport als detinguts i encausats independentment de l’organització o de la forma en la que hagin decidit lluitar. Exigim, des de la nostra humilitat, el seu alliberament immediat, la retirada de tots els càrrecs i la restitució de la seva dignitat com a lluitadors.
Ens comprometem a seguir promovent la lluita contra l’estat com a única garantia de la desaparició de tot tipus de pràctica repressiva.
Mort a l’estat, visca l’anarquia.