Als assalariats i assalariades, als aturats i aturades, als estudiants, als jubilats i jubilades,
A tots els proletaris i proletàries de Mataró,
A tots els proletaris i proletàries de Mataró,
Res del que direm és nou d’ara. Tots i totes sabem el que passa. Ho sabem perquè ho vivim cada dia:
L’atur pels aires, hipoteques que no podem tornar, reformes laborals, contractes temporals per tota la vida, hores extres, retallades socials, acomiadaments en hospitals, no ens paguen els subsidis, tot cada vegada més car i els sous són una merda, ens foten al carrer per dos duros, l’educació cada vegada és més elitista perquè no hi ha diners, l’estat gasta diners per fer la guerra a Líbia, per que vingui el Papa de visita i per mantenir al Rei i la seva família.
Totes aquestes coses i moltes més amenacen els nostres interessos, els de la classe treballadora. Cada més que passa, al proletariat se’ns fa més difícil la vida.
Potser semblen antigues o estranyes aquestes paraules, però també són molt antics el capitalisme i l’estat i encara segueixen explotant a uns i beneficiant a uns altres.
Els problemes que tenim, les injustícies que vivim, no són culpa de la crisi. El veritable problema és el sistema capitalista i el poder de l’estat que defensa la societat classista actual.
Així és, els problemes de la crisi no són un problema per tots els ciutadans, ja que no tots som iguals. Alguns som la part desfavorida i els altres són la part beneficiada.
Els especuladors compren vivendes i altres coses bàsiques per vendre-les més cares i guanyar diners sense fer res de bo per la societat, i a més a més fan que els preus de les coses cada vegada siguin més grans.
Els inversors de la classe financera deixen diners als estats a uns interessos molt grans i obliguen als governs a reduir la despesa social per que els estats puguin tornar els diners als inversors.
Els empresaris ens fan produir coses inútils o oferir serveis innecessaris per obtenir uns beneficis que es queden ells i a nosaltres ens donen uns sous ridículs per que siguem bons esclaus amb nòmina.
Nosaltres, la classe treballadora, els proletaris, només podem guanyar-nos la vida treballant, venent la nostra força de treball o la nostra intel·ligència per tenir un salari, que és l’esclavitud en forma de nòmina.
Cada vegada és més necessari que reaccionem. Però aquesta vegada no ens manifestarem com a ciutadans, sinó com a treballadors, com a estudiants, com a jubilats, com a aturats, com a proletaris.
Aquesta vegada reaccionarem sense creure’ns les promeses dels partits polítics i no votarem a les eleccions. Ni tan sols formarem un partit polític per convèncer a ningú de que nosaltres si que representem els interessos del poble.
Ara ja tenim molt clar que ningú pot representar els interessos de la classe treballadora perquè sempre acaba defensant els seus interessos personals. Ara els nostres interessos com a proletaris els defensarem nosaltres mateixos, atacant i combatent tota mena d’organització sindical que prengui decisions en nom dels treballadors i la classe proletària sense que nosaltres no haguem decidit en assemblea quins són els nostres interessos.
És hora d’acabar amb les cúpules sindicals, els alliberats, els sindicalistes professionals, els comitès executius dels sindicats subvencionats que decideixen en nom nostre i ens traicionen.
És per això que fem una crida als afiliats de CC.OO. i U.G.T. a abandonar aquestes organitzacions antiobreres i organitzar-se al marge d’elles.
És hora d’acabar amb les plataformes oportunistes de sindicats minoritaris que és declaren alternatius i que tenen com a únic objectiu ocupar el lloc dels més grans. Els sindicats alternatius que s’anomenen combatius, participen en el mateix model de representació sindical i col·laboren amb les estructures de l’estat igual que ho fan U.G.T. i CC.OO. Els sindicats alternatius són iguals que els majoritaris, perquè reben subvencions de l’estat, promouen la delegació al demanar el vot a les eleccions sindicals, decideixen en nom dels treballadors al participar als comitès d’empresa i estan plens d’afiliats i dirigents de partits polítics.
A més a més aquests sindicats alternatius utilitzen l’engany per atraure als treballadors. L’exemple més clar és la C.G.T. que es defineix anarco-sindicalista i reivindica el passat i la història de la C.N.T. (una de les organitzacions obreres amb més protagonisme al segle XX i a la revolució social del 1936) per donar-se prestigi, però actua en contra dels principis de l’anarquisme, acceptant subvencions, participant en estructures jeràrquiques com els comitès d’empresa i fomentant la delegació amb les eleccions sindicals.
Els sindicats minoritaris volen guanyar prestigi enfrontant-se amb els majoritaris que ja estan desprestigiats, però en realitat tots defensen el mateix model sindical: el reformisme i el delegacionisme. Aquesta és la mateixa estratègia dels partits polítics: tots es critiquen uns als altres, però tots participen del mateix privilegi.
És per això que fem una crida als afiliats a la C.G.T. i els altres sindicats alternatius, minoritaris o combatius a abandonar aquestes organitzacions enganyoses i organitzar-se al marge d’elles.
A més a més fem una crida al boicot a les mobilitzacions que convoquin aquestes organitzacions (U.G.T., CC.OO., C.G.T.) en solitari o en companyia d’altres organitzacions. Ens oposem a la idea d’un front comú dels sindicats alternatius contra els majoritaris. El sindicalisme alternatiu vol convocar una Vaga General per donar-se propaganda per guanyar-se els vots en les eleccions sindicals dels treballadors descontents amb U.G.T. i CC.OO. i apropar-se els joves amb inquietuds i més combatius. Aquests sindicats alternatius volen treure la gent al carrer per sortir a la premsa burgesa i fer-se propaganda però no tenen l’intenció d’enfrontar-se al capitalisme i l’estat per transformar la societat. Per això hem d’estar atents i no caure en el seu joc. Ells són una part més del problema.
Davant l’atac dels capitalistes i l’estat contra els nostres interessos i la traïció dels sindicats, majoritaris i alternatius, l’única esperança que ens queda són les idees de l’anarquisme i l’acció permanent del proletariat en organitzacions de classe i revolucionàries que combateixin el sindicalisme institucionalitzat i subvencionat, tant majoritari com minoritari, amb la mateixa energia que combaten l’estat i el capital.
Visca la Classe Treballadora!
Visca la Revolució Social!
Visca l’Anarquia!
