Home // 2014 // setembre

DURRUTI SENSE TWITTER

DURRUTI SENSE TWITTER
Per Ferran Sáez Mateu
(Filòsof)
ABANS DELS SERVEIS DERIVATS DE LA DIGITALITZACIÓ
LES MOBILITZACIONS EXITOSES TAMBÉ EREN POSSIBLES
UNA REUNIÓ O ASSEMBLEA,UNA TERTÚLIA EN UNA CAFETERIA
UN DINAR EN FAMÍLIA: HEUS AQUÍ LES VERITABLES
XARXES SOCIALS

És evident que un acte massiu com el que se celebrarà demà, 11 de setembre del 2014, hauria sigut d’una altra manera sense les anomenades xarxes socials. Poso l’expressió en cursiva perquè, com ja he provat d’argumentar en altres ocasions, crec que només es tracta d’una interessada hipèrbole que han fomentat les mateixes empreses privades que n’exploten econòmicament l’ús. Sigui com sigui, resulta indiscutible que alguns dels grans esdeveniments col·lectius que s’han produït al món des de començaments del segle XXI no es poden entendre sense l’existència d’aquestes plataformes. La majoria de persones que demà formaran una V gegantina al cor de Barcelona s’hi han inscrit a través d’internet, potser han conegut la iniciativa a Facebook, o l’han comentada a Twitter, etc. Repeteixo que el sol fet de negar aquesta evidència resultaria ridícul. Una altra cosa és que siguem capaços d’avaluar-ne l’abast exacte, més enllà de les exageracions estandarditzades sobre el tema.

El mes de novembre del 1936, amb motiu de l’enterrament de Durruti, Barcelona va viure la que proporcionalment seria la concentració humana més important de la seva història fins a aquell moment, inclosa la de l’enorme últim homenatge a Macià fet tres anys abans. “Per descomptat -podria afegir algú-, llavors no existien les xarxes socials…” Segur? Doncs no, les xarxes socials -aquest cop sense cursiva: les de veritat- ja hi eren, i per això aquella concentració fúnebre, o la de Macià, va arribar a adquirir dimensions inaudites. Pensem que la immensa majoria de la gent que va assistir a aquells actes ni tan sols tenia telèfon ni, en molts casos, un miserable aparell de ràdio. Els exemples de Durruti o Macià són bàsics per entendre que, malgrat la seva importància, sense els sofisticats serveis derivats de la digitalització les mobilitzacions exitoses també resultaven possibles. De fet, no només eren possibles sinó que, en general, el seu impacte era substancial i durador, no efímer com sol passar ara.

La segona precisió fa referència a l’eficàcia comunicativa de les xarxes actuals. Moltes persones que demà formaran la gran V, i moltes altres que no hi voldran assistir perquè són partidàries d’uns altres plantejaments, han intercanviat idees o simples impressions per mitjà del Facebook, el Twitter, etc. Dit així, pot semblar que estem parlant d’una eina extraordinària de regeneració política capaç de millorar la qualitat democràtica fins a extrems mai vistos. Tots sabem que no és així, però. L’anonimat o la immediatesa fan que les comunicacions siguin, moltes vegades, insultants, banals o ambdues coses alhora. D’altra banda, el mateix format de Twitter condiciona, per raons més que òbvies, el contingut del missatge: no permet argumentar d’una manera complexa i matisada, sinó només generar titulars o gracietes.

En tercer lloc, no podem oblidar que els legítims interessos empresarials que hi ha darrere d’aquestes suposades xarxes socials (i torno a posar molt conscientment la cursiva) i els suports tecnològics sense els quals resultarien inviables (empreses informàtiques transnacionals, gegants de la telefonia, etc.) no són políticament innocus. Confondre un simple usuari amb un ciutadà que es relaciona d’una manera autònoma i autosuficient amb altres ciutadans és una fantasia sense cap ni peus. Encara que soni estrany, les xarxes socials són ara mateix el cor del sistema, és a dir, el sancta sanctorum de l’especulació borsària (recordem la sortida als mercats de Facebook i altres), de l’enginyeria per no pagar impostos (cas de Google, etc.), de la mercantilització de dades privades, etc. Paradoxalment o no, aquest cor del sistema és també el cor… dels moviments antisistema, en general inimaginables sense la connectivitat virtual.

Què vull dir, amb tot això? Una cosa ben senzilla: el previsible èxit de la V de demà no es deurà a les falses xarxes socials (les de la cursiva) sinó de les xarxes socials reals, és a dir, les que configuren els vincles entre persones en la nostra esfera pública, sigui asseguts a taula mentre dinem en família, en una aula, en una reunió o assemblea o en una simple tertúlia entre amics en una cafeteria. Heus aquí les veritables xarxes socials. A les revoltes àrabs hi va haver milions de piulades o de SMS i escassíssima deliberació real. El resultat està a la vista: ni tan sols és zero; és negatiu. La vella i consolidada tradició catalana de l’associacionisme, en canvi, sí que és una xarxa social. Demà ho comprobarem.