Home // 2012 // novembre

Fi del conflicte amb la Sociedad de Prevención FREMAP

El passat dimecres 28 de novembre el S.O.V. de Mataró de la C.N.T.-A.I.T. ens vàrem concentrar davant un dels centres assistencials que el FREMAP té a la nostra ciutat, en resposta a la crida a la solidaritat del S.O.V. de Lleó. 
La raó del conflicte es dona un cop una treballadora del FREMAP es reincorpora al seu lloc de treball després d’una excedència per cuidar d’un fill. Uns dies després la companya rep la comunicació de l’empresa segons la qual s’ha de traslladar a un centre de treball a 400 km. de distància. Acollint-se a la darrera Reforma Laboral el FREMAP ha aprofitat per forçar la treballadora a deixar la feina, sabent perfectament de la seva recent maternitat. Aquesta acció de l’empresa posa de manifest l’actitut antiobrera i gens humana d’una empresa que encara té les penques de vanagloriar-se de la seva política vers la conciliació de la vida familiar i laboral.
 Els companys de Lleó van demanar solidaritat a la resta de la C.N.T. i nosaltres hem estat un dels varis sindicats que han actuat contra el FREMAP i en defensa del dret a tenir fills i cuidar-ne’n que hauríem de tenir tots els treballadors.
Concentració dels companys de la CNT a Lleó per la readmissió de la companya acomiadada
El dia 29 es va realitzar l’acte de conciliació i l’empresa va oferir una indemnització de 40 dies per any treballat, exactament el doble del que oferia en un principi. Tot i que el S.O.V. de Lleó lluitava per la readmissió la treballadora va decidir acceptar la oferta ja que la via judicial es veia molt complicada i la negativa del FREMAP a readmetrala semblava ser ferma.
Ens alegrem de saber que la treballadora ha quedat satisfeta amb la resolució del conflicte. Però sobretot ens alegrem d’haver comprovat que es posible fer front a la reforma laboral i que en nosaltres recau la capacitat i la responsabilitat de fer valer els nostres drets.

AHIR, AVUI I SEMPRE: ¡¡SOLIDARITAT OBRERA!!

14-N a Mataró. Convocatòria pública.

Aquest sindicat us proposa participar en un seguit d’accions propagandístiques que realitzarem aprofitant ja jornada de vaga del dimecres 14.

7:30 – Trobada al local del sindicat (C/ Nou de Caputxines, 10).

8:00 – Estació de Renfe.

12:30 – Plaça Santa Anna.

Les accions consistiran en lectura del manifest que l’assemblea del sindicat ha fet públic en motiu d’aquesta nova convocatòria de “vaga general”, despregament de pancartes i repartiment de material de propaganda a favor de l’autoorganització permanent de la classe treballadora i en defensa de la vaga general de caracter indefinit com a única eina de lluita capaç d’imposar les exigències obreres a la casta estatal i capitalista.

MANIFEST

La Vaga tradicionalment ha estat considerada com l’última eina de la classe treballadora, la més eficaç i, alhora, i per això, la més dura; tant per a la patronal com per als treballadors. Es tractava de l’última eina perquè suposava la paralització de la producció, perquè més enllà d’això no es disposava de cap altra força. Ja que, com a classe productora, la producció és la nostra exclusivitat, això la converteix en la major de les nostres forces. Es tractava de l’última eina perquè abans d’ella s’havien posat en pràctica una altra sèrie d’eines; que, a més, de pressionar a l’empresari, també servien per conscienciar a tots els treballadors. D’aquesta forma quan es feia una crida a la Vaga, aquest era eficaç perquè ho feien els propis treballadors després d’un treball d’agitació.

No obstant això, hem vist com en l’actualitat el concepte està totalment distorsionat. La Vaga ja no és l’última eina de lluita, és un mètode de protesta. Per a nosaltres, aquesta qüestió és molt important, una eina de lluita és un mitjà per aconseguir alguna cosa, un mètode de protesta és un mitjà per dir alguna cosa. Aquest és, des del nostre punt de vista, un dels principals factors que ha contribuït a desprestigiar de forma progressiva la Vaga. Perquè s’han fet en va, s’han utilitzat de forma discrecional. D’altra banda, no es fa un treball previ, les vagues es convoquen sense tenir en compte la situació del conflicte, és a dir, sense una anàlisi estratègica prèvia, i, sobretot, sense comptar amb l’opinió dels treballadors.

A més, en els últims anys, podríem parlar de dècades, les vagues han passat a ser en la pràctica una espècie de “referèndum democràtic”. És a dir, vist que les Vagues deixen de ser mètodes de lluita per ser mètodes de protesta, l’èxit de les mateixes es mesura exclusivament pel percentatge de persones que les secunda, això és el que les converteix exclusivament en un èxit o en un fracàs. No obstant això, l’èxit de les Vagues s’ha de mesurar per la seva capacitat de fer mal a l’empresari, de minar la seva capacitat de producció fins al punt de que li sigui impossible continuar fent front a aquesta Vaga.

Aquesta teoria guanya força quan comprovem que totes les “vagues generals” han estat convocades, com a màxim, per a un només dia. Aquesta és una qüestió fonamental; si el que es vol parar és la producció, un sol dia no és suficient. Aquest és el motiu pel qual les Vagues es convocaven de forma indefinida, i només acabaven quan cedia una de les parts en conflicte.

D’altra banda, cal destacar, el paper jugat pels partits polítics. Si hem d’una Vaga és una lluita dels treballadors, si hem dels partits polítics, per pròpia essència, tenen com a exclusiu àmbit de desenvolupament el Parlament, quin és el motiu que els porta a recolzar, o fins i tot incitar, als treballadors a realitzar una vaga? Perquè si entenien que la Vaga és un mètode de lluita eficaç, per força haurien de deixar el mètode parlamentari. Però si, com creiem, segueixen confiant en el mètode parlamentari, per força entendran la vaga com un mètode de pressió electoral. La Vaga deixa així de ser un mètode de lluita per ser, una altra vegada, un mètode de protesta.

Per a nosaltres no és casualitat que des de l'”esquerra política” es recolzin aquestes “vagues”, perquè el que es pretén és el seu desprestigi. En l’actualitat la vaga, com a mètode de protesta, està on l’esquerra ha volgut portar-les: al camp on no tenen cap viabilitat com a mètode exclusiu de lluita, on només tenen cabuda com a mètode de pressió al Parlament. Això per a nosaltres és la materialització d’una estratègia començada anys enrere que troba un dels seus principals detonants en la signatura dels Pactes de la Moncloa. El PCE, la UJCE i la resta de forces polítiques de l’esquerra, parlamentària o extraparlamentaria, que recolzen les vagues, pretenen minar el seu sentit de lluita per traslladar-la, exclusivament, a l’àmbit de la protesta. Entenen aquests mètodes com a mitjans de suport a la seva activitat, anul·len la seva capacitat de reproduir-se per ells mateixos. Coarten l’acció directa per desenvolupar-la en l’àmbit de l’acció intervinguda o política. Aquest és un exemple del paper jugat pels partits polítics com a desmovilitzadors de la classe treballadora.

Amb tot això, sembla que el panorama és tan desolador i tan hipòcrita que podíem posicionar-nos en contra de la vaga i fer una crida als treballadors a no secundar-la, doncs es tracta d’un simple paripé. Per a nosaltres seria una anàlisi bastant simplista el limitar-nos a criticar els sindicats de representació.

Creiem que encara hi ha eines d’Organització que són vàlides, creiem que la principal causa de que les retallades i la reforma laboral hagin tirat endavant és la passivitat de la gent. Per a nosaltres no es tracta només de criticar als sindicats de representació, es tracta, sobretot, de treure’ls les seves quotes de poder, destruir-les i fomentar formes d’organització horitzontal, i para això no n’hi ha prou amb queixar-se en la barra del bar.

Assemblea del Sindicat d’Oficis Varis de Mataró
12 de novembre del 2012