Home // 2012 // maig

Perquè diem no a la Coordinadora?

Antecedents

Fa algunes setmanes els representants de la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública de Mataró i el Maresme es van posar en contacte amb el nostre sindicat per exposar-nos el seu projecte i convidar-nos a participar. Tot i que l’assemblea del sindicat ja s’havia mostrat reticent a la participació en aquesta Coordinadora feia algun temps, en rebre la proposta de reunió amb els representants de la Coordinadora, l’assemblea, va creure que per respecte i agraïment a l’interès mostrat el nostre comitè rebria la seva visita, prendria nota de les seves propostes i explicacions; i les traslladaria a l’assemblea, perquè entre tots prenguéssim un acord: adherir-se o no adherir-se, participar o no participar, com participar?


Un cop rebuda la seva visita els membres del nostre comitè van informar del contingut de la mateixa a l’assemblea, és a dir, que van informar a la totalitat del afiliats al sindicat sobre les seves propostes i peticions de col·laboració i  l’assemblea al seu temps va posicionar-se al respecte i va enviar les valoracions a la Coordinadora.

La nostra percepció de la Coordinadora

La primera impressió que va tenir l’assemblea va ser que les reivindicacions de la Coordinadora no podien ser assumides pel nostre sindicat. Les principals reivindicacions consistien en
  • la creació d’una comissió mixta  en la que participarien l’ajuntament, la coordinadora, els partits polítics l’administració dels serveis sanitari, a l’estil de la comissió mixta en la que s’ha vist immersa la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.
  •  la gestió del Consorci Sanitari del Maresme amb la participació de l’empresa, els professionals i els usuaris.
Considerem que la participació en aquest tipus de comissions mixtes no té res a veure amb la nostra tàctica: l’acció directa. Nosaltres proposem exigir solucions als nostres problemes directament a aquells que ens els causen, sense acceptar intermediaris, sense participar en els organismes que l’estat ens ofereix per distreure’ns, fent-nos creure que també compten amb nosaltres i que la nostra opinió serà tant vàlida com la de l’empresari, la del regidor, de l’alcalde, del director del Consorci Sanitari o la del banquer que ens vol deixar sense casa. La nostra força no és al despatxos de l’ajuntament sinó al carrer, als llocs de treball. La nostra eina és la vaga, el boicot i el sabotatge.

Vam tenir també la impressió que la aspiració de la Coordinadora es limita a la conservació de l’estat del benestar i dels serveis públics gestionats per l’estat. Des de la nostra òptica anarquista, antiestatista, no considerem que sigui coherent o desitjable contribuir a la defensa d’aquest estat del benestar. Creiem que la nostra lluita contra les retallades ha de centrar-se en la pèrdua de la qualitat del serveis, en la defensa del dret universal a la salut i sobretot en proposar alternatives que s’escapin de la gestió estatal: l‘autogestió de la sanitat per part dels seus treballadors i usuaris en el marc d’una societat comunista llibertaria. Així doncs, no volem demanar a l’estat que compleixi una funció que no ha tingut, no té ni tindrà mai. Es absurd esperar que l’estat esdevingui una font de justícia social pel poble treballador, quan la història en demostra clarament que qualsevol forma d’estat només ha tingut, té i tindrà per objectiu garantir els privilegis de la classe dominants.

Sobre les plataformes

Sobre l’estratègia de formar plataformes i fer pinya per atacar problemàtiques concretes de la societat, creiem que és una solució molt limitada que com a molt pot aspirar a posar pedaços a una societat que en realitat necessita un canvi radical i de profunditat. Nosaltres, com anarquistes, tenim una visió global dels problemes de la societat al considerar que la gran majoria de les injustícies es fonamenten en l’autoritat i la propietat. És per això que les solucions que proposem per les injustícies concretes són de caràcter radical i necessàriament han de fer referència a les seves causes més profundes.

Si intentem acordar mobilitzacions amb organitzacions que no comparteixen el nostre rebuig a tota forma de govern i de propietat, és evident que no podrem transmetre a la societat la nostra alternativa revolucionària, ja que ens haurem de limitar a acceptar un discurs absolutament moderat que no ataqui els veritables pilars de la injustícia. Intentar consensuar una reivindicació amb gent moderada, socialdemòcrata, estatista només beneficia als moderats, als socialdemòcrates i als defensors de l’estat ja que mai podrem, com anarquistes, dir que en realitat volem acabar amb tot el que ells defensen: el parlament, el govern, l’estat.

La participació en Plataformes pot servir per generar simpaties en el conjunt d’organitzacions polítiques, sindicals i socials de la ciutat que configuren un entramat de gent relativament contestatària. Però quina és la simpatia que volem despertar, la del poble treballador o la d’aquesta amalgama de grupuscles esquerranosos, tant sindicals com polítics, que ara es presenten com els nostres salvadors i els encoratjadors de la revolució, gairebé sense donar pistes sobre la seva ideologia? Aquests ens criden a la unitat, com si aquesta fos possible entre els projectes polítics i la classe explotada. Ens criden a fer plataformes per sobre de les ideologies, ens diuen que cal ajuntar-nos perquè ens uneixen moltes coses … mentida. Són estratègies perfectament planificades, que ja han estat utilitzades en innombrables ocasions i que degraden al moviment anarquista i sindical en general.

“Tanto vale pa un barrío como pa un fregao”

Aquesta opinió sobre les plataformes no només ens fa optar per no adherir-nos a la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública si no que també ens va fer rebutjar l’adhesió l’any 2010 a la Plataforma pel Repartiment del Treball i la Riquesa en la que a diferència de la Coordinadora, participen també partits polítics.

 “Juntos pero no revueltos”

Per acabar, cal també comentar que el sindicat està obert a decidir en assemblea la participació o no en cada una de les mobilitzacions concretes que es plantegin i creiem que la nostra manera de participar en manifestacions per exemple seria convocar un bloc propi a la cua de la manifestació. D’aquesta manera no es podrà dir que no volem contribuir a la lluita contra cada injustícia que el govern i el capital ens serveixi a taula, però podrem participar amb la nostra idiosincràsia, sense renunciar a fer pública la nostra visió global revolucionària.

L’Assemblea del Sindicat
Mataró, Maig del 2012

Es constitueix la Secció d’Intervenció Social de la C.N.T.-A.I.T. de Mataró

Durant la nostra darrera assemblea, des de la C.N.T. de Mataró vàrem decidir constituir oficialment la nostra Secció de Ram de la Intervenció Social. La secció pretèn ser l’eina que tinguem els treballadors de l’àmbit social per autoorganitzar-nos i lluitar pels nostres drets. 
Aquest nou òrgan del S.O.V. de la C.N.T.-A.I.T. de Mataró ha estat constituit per la voluntat i l’esforç de les companyes que ja treballem o hem treballat dins del sector. Nosaltres millor que ningú coneixem els problemes amb els que ens hem d’enfrontar diàriament als nostres llocs de treball: les dificultats pròpies del servei, la sobrecàrrega de feina, el desgast emocional, la precarietat laboral, els abusos patronals…etc. Per aquest motiu creiem que som nosaltres mateixes les que hi podem donar la millor resposta.
A més, tenim clar que hem d’organitzar-nos i actuar per nosaltres mateixes, sense delegar la nostra responsabilitat en comités d’empresa ni sindicats venuts a les subvencions. 
Per això optem pel model sindical de la C.N.T., per ser les protagonistes de la nostra lluita i tenir el recolçament de tota la Confederació.
Tot i que aquest projecte s’inicia amb l’humil esforç d’unes quantes companyes, aspirem a que la Secció de la Intervenció Social sigui el màxim referent sindical pels treballadors del sector social a la ciutat de Mataró. Volem ser un clar exemple de solidaritat obrera davant els atacs empresarials i estatals, alhora que constituir un espai de debat i autoformació en relació a la nostra feina i el servei que donem a les persones que atenem.
Continuem endavant per fer crèixer la secció i convoquem una Segona Assemblea de Treballadors de la Intervenció Social pel proper dissabte 26 de maig, a les 10:00 h. al local de la C.N.T. de Mataró. Us esperem a totes les companyes del sector a Mataró, i us recordem que és responsabilitat de totes nosaltres unir-nos per fer front als nostres problemes.
 També recordem que hi poden participar tot tipus de professionals (psicòlegs, educadors socials, monitors, treballadors socials, insertors laborals, pedagògs, animadors socioculturals…etc.). Només hi calen ganes i solidaritat!

Lluitar contra l’estat és lluitar contra la repressió


El Sindicat d’Oficis Varis de Mataró de la CNT vol fer públic el seu sincer recolzament a totes les víctimes de l’onada de repressió que va començar amb la vaga del 29 de març.

La repressió no és un fenomen nou. La persecució sistemàtica i planificada per part de les autoritats de tots aquells que per dignitat decideixen enfrontar-se als poders que els sotmeten és tant antiga com l’existència de la primera forma d’estat.
En el context del moviment obrer, en el que com a sindicat posem especial atenció, la repressió ha sigut sempre una amenaça per els i les treballadores que durant la història han ofert generosament el seu esforç la lluita per un ideal de justícia: una societat sense classes; sense rics i sense pobres. Només per posar un exemple, i per la proximitat en el calendari, podríem mencionar els “Màrtirs de Chicago”, els sis anarquistes que van ser executats en ser acusats injustament de provocar aldarulls violents en una vaga per la jornada de 8 hores que va començar a Chicago el 1r de maig del 1886.
Durant tots aquests anys de “Pau Social” en els que la mobilització obrera ha sigut pràcticament testimonial la “ciutadania” ha tingut la falsa sensació de viure en una societat en la que els drets fonamentals d’expressió i manifestació estaven absolutament garantits. Però questa falsa il·lusió ha començat a esvair-se a mesura que la situació de les classes populars s’ha anat agreujant de forma espantosa des de l’inici d’aquesta darrera crisi financera, econòmica i social.
Potser a molts i moltes sorprendrà que la policia i els seus responsables actuïn amb tanta contundència i creuran que és tracta d’un simple abús de poder que sobrepassa els límits acceptables des del punt de vista de la normalitat democràtica. En realitat és tracta d’una reacció totalment previsible en el marc d’una societat basada en l’autoritat estatal.
Amb l’ensinistrament ideològic de la població mitjançant el sistema educatiu i la propaganda, les classes dominants, els capitalistes, han aconseguit construir una societat de ciutadans consumistes i obedients que han acceptat amb total submissió les condicions de vida que l’estat del benestar els ha ofert per por a noves revolucions proletàries. La submissió ha sigut tal, que amplis sectors de la classe treballadora s’han considerat “classe mitja” en perdre qualsevol tipus de consciencia de la seva condició d’explotats. En aquest context la repressió policial no ha sigut necessària a gran escala ja que la repressió subliminal ha sigut suficient per que la gran majoria del poble es reprimís a ell mateix de manera voluntària.
Ara, quan la propaganda i el bombardeig ideològic als que el sistema ens sotmet diàriament comença a ser insuficient, ara que molts comencen a sentir la necessitar d’enfrontar-se amb els causants de la seva misèria, l’estat ha de recórrer a la seva arma principal: la violència organitzada monopolitzada, al terror sistematitzat, a la coacció, a la intimidació, a la repressió.
Ara és el moment, com anarquistes, de reafirmar-nos en el nostre rebuig a l’estat. Sempre hem cregut que l’estat en qualsevol de les seves formes no és, no ha sigut, ni serà una institució que garanteixi la justícia social. Per a nosaltres l’estat ha sigut, és i serà sempre l’instrument que les classes privilegiades utilitzen per perpetuar els seus privilegis utilitzant la violència i la coacció de forma reglamentada per la llei, ja sigui divina, del monarca o del parlament.
Així doncs, enviem des d’aquí la nostra solidaritat i suport als detinguts i encausats independentment de l’organització o de la forma en la que hagin decidit lluitar. Exigim, des de la nostra humilitat, el seu alliberament immediat, la retirada de tots els càrrecs i la restitució de la seva dignitat com a lluitadors.
Ens comprometem a seguir promovent la lluita contra l’estat com a única garantia de la desaparició de tot tipus de pràctica repressiva.
Mort a l’estat, visca l’anarquia.