Concentració dels companys de la CNT a Lleó per la readmissió de la companya acomiadada |
CNT MataróSindicat d'Oficis Varis de Mataró |
Concentració dels companys de la CNT a Lleó per la readmissió de la companya acomiadada |
Aquest sindicat us proposa participar en un seguit d’accions propagandístiques que realitzarem aprofitant ja jornada de vaga del dimecres 14.
7:30 – Trobada al local del sindicat (C/ Nou de Caputxines, 10).
8:00 – Estació de Renfe.
12:30 – Plaça Santa Anna.
Les accions consistiran en lectura del manifest que l’assemblea del sindicat ha fet públic en motiu d’aquesta nova convocatòria de “vaga general”, despregament de pancartes i repartiment de material de propaganda a favor de l’autoorganització permanent de la classe treballadora i en defensa de la vaga general de caracter indefinit com a única eina de lluita capaç d’imposar les exigències obreres a la casta estatal i capitalista.
MANIFEST
La Vaga tradicionalment ha estat considerada com l’última eina de la classe treballadora, la més eficaç i, alhora, i per això, la més dura; tant per a la patronal com per als treballadors. Es tractava de l’última eina perquè suposava la paralització de la producció, perquè més enllà d’això no es disposava de cap altra força. Ja que, com a classe productora, la producció és la nostra exclusivitat, això la converteix en la major de les nostres forces. Es tractava de l’última eina perquè abans d’ella s’havien posat en pràctica una altra sèrie d’eines; que, a més, de pressionar a l’empresari, també servien per conscienciar a tots els treballadors. D’aquesta forma quan es feia una crida a la Vaga, aquest era eficaç perquè ho feien els propis treballadors després d’un treball d’agitació.
No obstant això, hem vist com en l’actualitat el concepte està totalment distorsionat. La Vaga ja no és l’última eina de lluita, és un mètode de protesta. Per a nosaltres, aquesta qüestió és molt important, una eina de lluita és un mitjà per aconseguir alguna cosa, un mètode de protesta és un mitjà per dir alguna cosa. Aquest és, des del nostre punt de vista, un dels principals factors que ha contribuït a desprestigiar de forma progressiva la Vaga. Perquè s’han fet en va, s’han utilitzat de forma discrecional. D’altra banda, no es fa un treball previ, les vagues es convoquen sense tenir en compte la situació del conflicte, és a dir, sense una anàlisi estratègica prèvia, i, sobretot, sense comptar amb l’opinió dels treballadors.
A més, en els últims anys, podríem parlar de dècades, les vagues han passat a ser en la pràctica una espècie de “referèndum democràtic”. És a dir, vist que les Vagues deixen de ser mètodes de lluita per ser mètodes de protesta, l’èxit de les mateixes es mesura exclusivament pel percentatge de persones que les secunda, això és el que les converteix exclusivament en un èxit o en un fracàs. No obstant això, l’èxit de les Vagues s’ha de mesurar per la seva capacitat de fer mal a l’empresari, de minar la seva capacitat de producció fins al punt de que li sigui impossible continuar fent front a aquesta Vaga.
Aquesta teoria guanya força quan comprovem que totes les “vagues generals” han estat convocades, com a màxim, per a un només dia. Aquesta és una qüestió fonamental; si el que es vol parar és la producció, un sol dia no és suficient. Aquest és el motiu pel qual les Vagues es convocaven de forma indefinida, i només acabaven quan cedia una de les parts en conflicte.
D’altra banda, cal destacar, el paper jugat pels partits polítics. Si hem d’una Vaga és una lluita dels treballadors, si hem dels partits polítics, per pròpia essència, tenen com a exclusiu àmbit de desenvolupament el Parlament, quin és el motiu que els porta a recolzar, o fins i tot incitar, als treballadors a realitzar una vaga? Perquè si entenien que la Vaga és un mètode de lluita eficaç, per força haurien de deixar el mètode parlamentari. Però si, com creiem, segueixen confiant en el mètode parlamentari, per força entendran la vaga com un mètode de pressió electoral. La Vaga deixa així de ser un mètode de lluita per ser, una altra vegada, un mètode de protesta.
Per a nosaltres no és casualitat que des de l'”esquerra política” es recolzin aquestes “vagues”, perquè el que es pretén és el seu desprestigi. En l’actualitat la vaga, com a mètode de protesta, està on l’esquerra ha volgut portar-les: al camp on no tenen cap viabilitat com a mètode exclusiu de lluita, on només tenen cabuda com a mètode de pressió al Parlament. Això per a nosaltres és la materialització d’una estratègia començada anys enrere que troba un dels seus principals detonants en la signatura dels Pactes de la Moncloa. El PCE, la UJCE i la resta de forces polítiques de l’esquerra, parlamentària o extraparlamentaria, que recolzen les vagues, pretenen minar el seu sentit de lluita per traslladar-la, exclusivament, a l’àmbit de la protesta. Entenen aquests mètodes com a mitjans de suport a la seva activitat, anul·len la seva capacitat de reproduir-se per ells mateixos. Coarten l’acció directa per desenvolupar-la en l’àmbit de l’acció intervinguda o política. Aquest és un exemple del paper jugat pels partits polítics com a desmovilitzadors de la classe treballadora.
Amb tot això, sembla que el panorama és tan desolador i tan hipòcrita que podíem posicionar-nos en contra de la vaga i fer una crida als treballadors a no secundar-la, doncs es tracta d’un simple paripé. Per a nosaltres seria una anàlisi bastant simplista el limitar-nos a criticar els sindicats de representació.
Creiem que encara hi ha eines d’Organització que són vàlides, creiem que la principal causa de que les retallades i la reforma laboral hagin tirat endavant és la passivitat de la gent. Per a nosaltres no es tracta només de criticar als sindicats de representació, es tracta, sobretot, de treure’ls les seves quotes de poder, destruir-les i fomentar formes d’organització horitzontal, i para això no n’hi ha prou amb queixar-se en la barra del bar.
Assemblea del Sindicat d’Oficis Varis de Mataró
12 de novembre del 2012
Aquest dissabte 15 de setembre a les 20:00 els sindicats de la C.N.T. de Mataró i Premià de Mar ens vàrem concentrar davant del Domino’s Pizza del carrer de Sant Antoni de Mataró. Aquest acte de protesta respòn a la crida de solidaritat feta desde l’A.S.F., secció australiana de l’Associació Internacional de Treballadors, a la qual també pertany la C.N.T..
Els companys de l’A.S.F. (Anarcho-Syndicalist Federation) mantenen un conflicte amb Domino’s Pizza y han convocat una Jornada Internacional de Lluita contra aquesta empresa explotadora. Aquesta multinacional, que s’enorgulleix de guanyar 2.500 milions de dòlars cada any, té la poca vergonya de pretendre rebaixar un 19% del salari als seus repartidors a Austràlia. El seu cinisme es posa de manifest veient la imatge de marca que pretenen donar amb afirmacions com: “Una marca que prioriza a las personas”, “Una marca que exige integridad”.La seva integritat i la seva sensibilitat per les persones queden ben clares quan s’atreveixen a rebaixar un 19% uns sous ja de per si baixos.
Però si creuen que poden atacar els treballadors impunement estan molt equivocats. Els companys de l’A.S.F. i la resta de l’A.I.T. amb nosaltres inclosos, lluitarem contra la reducció salarial i mostrarem públicament la veritable cara de Domino’s Pizza. Esperem a més que aquesta mostra de solidaritat obrera serveixi com a exemple i estímul als treballadors de les pizzeries d’aquí, que pateixen també la precarietat laboral, els baixos salaris, motos en males condicions…etc. Esperem que aquesta acció serveixi també per fer veure a la classe treballadora que cal estar organitzats i ser solidaris. Només d’aquesta manera es pot respondre amb contundència als constants atacs dels governs, la patronal i els mercats.
Ànims desde Mataró als companys de l’A.S.F.-A.I.T.!!
La solidaritat obrera i l’anarcosindicalisme traspassen fronteres!!
El passat dilluns 18 de juny es va dur a terme el barri de Cerdanyola la manifestació que vàrem convocar des de la C.N.T. de Mataró en solidaritat amb la Vaga Indefinida dels miners. L’assistència fou d’unes 30 persones que, tot i no ser una multitud, vam fer una mobilització humil però molt digna. El nostre to va ser combatiu, revolucionari i solidari des del primer moment i fins al final. Fent una crida a la solidaritat obrera i a l’autoorganització de la classe treballadora per conquerir els seus drets i la seva llibertat.
Des del S.O.V. de Mataró de la C.N.T. hem decidit solidaritzar-nos amb la lluita que estan portant endavant els treballadors de les conques mineres d’Astúries i de Lleó, que porten en Vaga Indefinida des del 28 de maig.
Creiem que, davant les agressions de l’Estat i el Capital, no podem respondre només com a miners, mestres, personal sanitari, estudiants, aturats, transportistes, etc. La situació d’explotació i desigualtat que patim els treballadors i les treballadores és generalitzada i cal respondre de manera global com el que realment som, una classe social: la classe treballadora.
La Unió Europea va prorrogar les subvencions al sector fins al 2018, havent-se de reduir aquestes progressivament fins la seva desaparició i amb la perspectiva del tancament dels pous. El Govern ha ignorat aquesta “progressivitat” i ha reduït d’un any per l’altre un 60% les partides per la subvenció al sector miner en els Pressupostos General de l’Estat. D’aquesta manera es pretèn reduïr costos de la pitjor forma: condemnant a la misèria a famílies, pobles i comarques senceres.
És una incoherència que per una banda s’inverteixin milers de milions d’euros en infraestructures inútils (línies d’AVE sense viatgers, aeroports fantasma, autopistes que no porten enlloc…), que es destinin 100.000 milions d’euros a rescatar la banca, i que per l’altra banda es deixi morir la mineria de la que depenen com a mínim 200.000 persones a l’Estat Espanyol.
Els miners asturians no són els responsables de que l’economia de la zona estigui basada en el carbó. Els treballadors, com els miners, en l’actual sistema de dominació ens veiem obligats a malvendre la nostra força de treball per sobreviure. Són els inversors privats els que han limitat l’economia asturiana al carbó. Ells s’han estat enriquint a costa dels miners, i ara, amb les butxaques plenes volen desentendre’s del seu futur. Tot això amb el consentiment, suport i complicitat de l’Estat Espanol i la Unió Europea.
Els miners no són idiotes, i tenen ben sabut que el Govern no pretèn actuar amb responsabilitat i l’importa ben poc el futur dels treballadors. Per això estan decidits a aferrar-se a allò que els allunya de la misèria i de veure morir els seus pobles: el seu lloc de treball. També saben que aquesta banda de lladres només entenen un llenguatge: la vaga, el boicot i el sabotatge, i lluitaran fins les últimes conseqüències pel futur de le seves famílies i de la seva terra.
El Sindicat d’Oficis Varis de Mataró de la CNT vol fer públic el seu sincer recolzament a totes les víctimes de l’onada de repressió que va començar amb la vaga del 29 de març.
La repressió no és un fenomen nou. La persecució sistemàtica i planificada per part de les autoritats de tots aquells que per dignitat decideixen enfrontar-se als poders que els sotmeten és tant antiga com l’existència de la primera forma d’estat.En el context del moviment obrer, en el que com a sindicat posem especial atenció, la repressió ha sigut sempre una amenaça per els i les treballadores que durant la història han ofert generosament el seu esforç a la lluita per un ideal de justícia: una societat sense classes; sense rics i sense pobres. Només per posar un exemple, i per la proximitat en el calendari, podríem mencionar els “Màrtirs de Chicago”, els sis anarquistes que van ser executats en ser acusats injustament de provocar aldarulls violents en una vaga per la jornada de 8 hores que va començar a Chicago el 1r de maig del 1886.
Durant tots aquests anys de “Pau Social” en els que la mobilització obrera ha sigut pràcticament testimonial la “ciutadania” ha tingut la falsa sensació de viure en una societat en la que els drets fonamentals d’expressió i manifestació estaven absolutament garantits. Però questa falsa il·lusió ha començat a esvair-se a mesura que la situació de les classes populars s’ha anat agreujant de forma espantosa des de l’inici d’aquesta darrera crisi financera, econòmica i social.
Potser a molts i moltes sorprendrà que la policia i els seus responsables actuïn amb tanta contundència i creuran que és tracta d’un simple abús de poder que sobrepassa els límits acceptables des del punt de vista de la normalitat democràtica. En realitat és tracta d’una reacció totalment previsible en el marc d’una societat basada en l’autoritat estatal.
Amb l’ensinistrament ideològic de la població mitjançant el sistema educatiu i la propaganda, les classes dominants, els capitalistes, han aconseguit construir una societat de ciutadans consumistes i obedients que han acceptat amb total submissió les condicions de vida que l’estat del benestar els ha ofert per por a noves revolucions proletàries. La submissió ha sigut tal, que amplis sectors de la classe treballadora s’han considerat “classe mitja” en perdre qualsevol tipus de consciencia de la seva condició d’explotats. En aquest context la repressió policial no ha sigut necessària a gran escala ja que la repressió subliminal ha sigut suficient per que la gran majoria del poble es reprimís a ell mateix de manera voluntària.
Ara, quan la propaganda i el bombardeig ideològic als que el sistema ens sotmet diàriament comença a ser insuficient, ara que molts comencen a sentir la necessitar d’enfrontar-se amb els causants de la seva misèria, l’estat ha de recórrer a la seva arma principal: la violència organitzada i monopolitzada, al terror sistematitzat, a la coacció, a la intimidació, a la repressió.
Ara és el moment, com anarquistes, de reafirmar-nos en el nostre rebuig a l’estat. Sempre hem cregut que l’estat en qualsevol de les seves formes no és, no ha sigut, ni serà una institució que garanteixi la justícia social. Per a nosaltres l’estat ha sigut, és i serà sempre l’instrument que les classes privilegiades utilitzen per perpetuar els seus privilegis utilitzant la violència i la coacció de forma reglamentada per la llei, ja sigui divina, del monarca o del parlament.
Així doncs, enviem des d’aquí la nostra solidaritat i suport als detinguts i encausats independentment de l’organització o de la forma en la que hagin decidit lluitar. Exigim, des de la nostra humilitat, el seu alliberament immediat, la retirada de tots els càrrecs i la restitució de la seva dignitat com a lluitadors.
Ens comprometem a seguir promovent la lluita contra l’estat com a única garantia de la desaparició de tot tipus de pràctica repressiva.
Mort a l’estat, visca l’anarquia.